Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2007

La veritat és al capdamunt

Els gironins pugen i baixen -però sobretot pugen- les escales dels carrers costeruts. Esgraó rere esgraó se'ls escapa un alè dels pulmons que, com un bé preuat, han guardat durant dies i dies entre les seves costelles. Això ho saben bé els alumnes i els professors de la Facultat de Lletres, que amb el seu buf podrien omplir cada dia la carcassa d'un zepelí. Els carrers enfilats de la ciutat vella han matat més gironins que els setges i la pesta bubònica. Sobre el primer esgraó de cada pujada, l'Ajuntament hi hauria de gravar l'advertència «pujar escurça la vida». Però arribar al capdamunt sempre té un premi. Entre els arcs gòtics de Sant Domènec hi traspua la llum d´una primavera breu, la llum d'una ciutat de faula. Sota els seus peus la ciutat de veritat, sotragada pels quefers quotidians, és un borbolleig constant de sorolls, dels quals no s'escapen ni els murs venerables de l'antic convent dels dominics, esquitxats de remors diverses provinents de les obr…

Futbol, Barça i altres negocis

Sembla ser que la setmana passada un jugador del Barça va marcar un gol. Els gols futbolístics són tant escassos que, tant els jugadors com el públic en general, els celebren com si del naixement d’un fill es tractés. En aquest cas era un argentí amb cara de murri el que va arribar a marcar el golet del segle. Aquesta mena d’esdeveniments haurien de deixar de sortir en les pàgines d’esports per incloure’ls definitivament en les d’economia. Si es paren a pensar el que costa un gol al Barça, no en tindrien cap mena de dubte.
Però ens entestem tots plegats en continuar veient això del futbol televisiu com una mena d’esport, un joc que el practiquen gent abnegada, que senten els seus colors i que són un model per a la joventut. Ja veuen com acaben, com el fantàstic Diego Armando Maradona. Desenganyem-nos, el futbol ja no és un esport, igual que el Barça que és més que un club. El futbol professional és un negoci del qual en viuen un grapat de gentussa amb els mateixos escrúpols morals que …

L'aigua de Caldes

Caldes és un poble abstrús. Delmat per les urbanitzacions, el seu terme municipal s´ha corsecat. Miris cap on miris la terra ha criat urbanitzacions, amb cases de segona residència de gust dubtós, carrers embrollats i rotondes ventrudes. La comarca de la Selva ha contaminat amb la seva malaltia de formigó fins els racons més recòndits del seu paisatge.
Malgrat tot, Caldes de Malavella ha conservat en el cor del poble vell l´esperit d´un altre temps, no sabria dir exactament de quin temps, probablement de quan encara les dones es passejaven amb una ombrel·la i els homes saludaven traient-se el barret. Però la gent que ara es passeja m´ho desmenteix. Vesteixen a la moda d´aquest segle -aproximadament- i parlen de les coses que es parlen a la tele, com si succeïssin a la vora de la piscina del balneari Prats. Els grans herois dels esports televisius han desplaçat qualsevol altre tema de conversa. Només, en sortir de missa de dotze, les dones gosen parlar del temps meteorològic o del temps…

Primavera de llibres

Hi ha llibres que són somnis relligats, esperances impreses, mentides corregides. Els llibres són la meva vida, moltes vides, vides paral·leles que cobren sentit quan les llegim, però que segueixen latents per sempre més en algun racó del nostre cos, com un fragment de metralla, o com una antiga cicatriu que encara pica quan menys t’ho esperes. Els llibres dormen als nostres peus, fidels, com animals domèstics. Quan en comprem un sempre diem que serà el darrer, però la veritat és que invariablement n’hi haurà un altre. Un llibre estira un altre llibre. Igual que les persones els llibres necessiten companyia, un s’ajuda a l’altre, els agrada tocar-se, tapa contra tapa, llom contra llom. Els llibres arriben a les nostres mans després de llargs periples, les cigonyes els deixen a l’empara dels llibreters o dels bibliotecaris i nosaltres els descobrim en un moment donat i comprenem que són nostres, carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, però de paper i tinta que ve a ser el mateix.…

L'Albereda

Mig colze arromangat entre la plaça del Vi i la rambla Verdaguer, el carrer Albereda és un racó d´una grisor desllustrada, que xucla metòdicament qualsevol intent de brillantor. Només resta, al pic del migdia, una mena de llum esmorteïda flotant a baixa altura. Els gironins hi passem amb el cap cot, com qui té por de trobar-se amb algun fantasma. L´Albereda és un carrer de pas i moltes vegades només s´hi passa per obligació.
Probablement hi ha càstigs pitjors, però estar-te mitja vida mirant per una finestra l´aclaparadora monotonia d´aquest carrer, deu ser una experiència molt propera a la del purgatori de la Divina Comèdia. No es pot dir que sigui un carrer mort del tot, però poc n´hi falta. Només dos petits establiments, en fase de decadència agònica, tenen encara la porta oberta. El Casino es mor de llanguiment i l´església del Sagrat Cor exhala bravades de resclosit. Del carrer Albereda, en sorgeixen dos carrerons laterals: la travessia Auriga, sota un arc fosc i tètric; i el carr…

La Bisbal d'Empordà

Més enllà d’apreciacions meteorològiques, la pluja és un element imprescindible en la configuració del país tal com el coneixem. Cada racó ha estat modelat a caprici de la pluja, que al llarg dels segles ha anat caient, amb més o menys fortuna, sobre els camps, sobre les carenes i sobre la gent. Som simplement allò que la pluja ens deixa ser. Al nostre país la pluja cau d’una manera erràtica, capriciosa i de manera totalment impredictible. Els pagesos s’esforcen acuclant els ulls i mirant cap al cel, intentant interpretar el vol dels ocells, la forma dels núvols o la intensitat del vent, però tot és inútil perquè la pluja fa el que vol.
Després d’uns quants dies de mullena, la Bisbal d’Empordà s’ha llevat inundada per un sol d’abril que il·lumina tots els finestrons, i els teulats de les bòbiles, i els ulls foscos de les noies. El Daró baixa ple com un riu, el pont vell de cop i volta ha cobrat vida i sembla una andròmina útil. Però el sol va i ve, els núvols l’amaguen de tant en tant,…

Rosa, la traïdora

Hi ha gent que amb la cara paga. Es veu d’una hora lluny que la Rosa Maria Santamaria porta en els seus gens les espirals recargolades de la traïció, la deslleialtat i la perfídia. La Rosa té cara d’ovella i urpes de llop. El seu somriure amaga una sentor profunda de rancúnia que deixa anar per les cantonades, empastifant el seu poble de mentides reconsagrades.
Si tothom fos com ella, els pobres botiguers de Lloret de Mar haurien de deixar de vendre porres, ganivets i punys d’acer (perfectament legals); els restauradors lloretencs haurien de deixar d’oferir gerres d’un litre, amb cervesa a baix preu, als nois de 18 anys (majors d’edat!) i, potser, algun constructor hauria d’empassar-se unes quantes tones mètriques de formigó (que el Pla General permet sense problemes). Els pobles de la costa són així, podrien desenvolupar-se fins a l’infinit si no fos per aquests (pocs) renegats, que només volen fer la guitza. Sort que la senyora Santamaria ja no es tornarà a presentar a les properes e…

Quaranta-dos maneres de dir cul

Text llegit en la presentació del llibre No em miris el cul
(Fotografia: © Marc Martí - Diari de Girona)

Diuen que el cul és la cosa més ben repartida del món. Generalment sempre vénen dividits en dos meitats, dos natges al cinquanta per cent. Com el Ying i el Yang, la veritat i la mentida, el dia i la nit, la sort i la desgràcia, la dreta i l’esquerra, el roig i el negre, la fècula i el midó, l’hepatitis A i l’hepatitis B, Salt i el Veïnat, els Manaies i els Pastorets, l’Ajuntament i la Diputació, Sant Narcís i Sant Feliu, el gegant i la geganta, Sant Narcís i Santa Eugènia, El Punt i el Diari de Girona, Hèrcules i Hermes, Sant Narcís i les mosques.
Vivim en un món de dualitats i en una ciutat partida pel mig per un riu peculiar, que deixa sempre a cadascú en la riba que li pertoca. Si no fos per tres rius més i pels quatre cantons, que ens acaben d’embolicar, als gironins no se’ns podria ficar mai ni un pinyó en el cul. A Girona pots intentar sumar les parts, però no obtindràs mai el …

Mirepoix 2007

Ocells a la plaça.

Can Cardina

Sobre els camps de Campllong, cau la pluja amb una indiferència gairebé impudorosa, alliberant energies insospitades que la memòria havia acumulat al llarg dels anys, tot esperant temps millors. El paisatge ordenat i plàcid, és com una mena de plana delicada, conreada des de fa més de mil anys per pagesos adusts, que han mirat des de sempre el cel amb ulls inquiets i que toquen de peus a terra amb tota la fermesa que permet la llei de la gravetat. Els pagesos sempre han respectat les lleis de la naturalesa.
Entre l’església de Sant Andreu Salou i els murs abandonats de can Cardina, es precipiten les gotes de pluja que cauen dels núvols. En dies com avui, els pagesos no podien llegir el pas del temps en els rellotges de sol, però ara tant li fa, perquè les hores són només un impuls digital, que sorgeix d’una pila amb cor de mercuri i que es perd irremissiblement darrere d’un automòbil que passa veloç. Els pagesos de Campllong sempre han pensat –igual que Giacometti– que realitat vol dir…

Els nostres morts

Les ciutats generoses cuiden els seus morts, sobretot els morts il·lustres. Girona és una ciutat que dedica els seus carrers a recordar-los, amb monuments que els enalteixen, amb plaques que recorden el seu pas –a vegades fugaç– per una causa determinada, i amb làpides d’homenatge. El seu record s’utilitza per anomenar col·legis, instituts, biblioteques, auditoris, sales i museus. Girona sap reconèixer l’aportació decisiva dels que han anat forjant la història de la ciutat.
Però els morts, morts estan, i generalment acaben amb els seus ossos en el cementiri. La majoria dels nostres morts il·lustres ja fa molts anys que descansen en la pau del cementiri vell, al capdavall del carrer del Carme, criant malves o alimentant cucs. El cementiri és un servei municipal, regit per normes dictades pel consistori, que no són arbitràries i que tothom coneix. Els funcionaris que les apliquen, són funcionaris rectes, que fan la seva feina escrupolosament. Els nínxols, les criptes i les tombes en gene…