Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2007

Que verda que era la vall d’Osor

Hi havia una vegada una vall carregada d’història, terra de castanyers i de truites de riu, de treballadors de la mineria i de pescadors de canya. La gent de la plana no sap el que és viure entre muntanyes, el sol no es veu fins a mig matí i es pon a mitja tarda. Res no és completament recte i la llunyania es mesura en funció de l’altura en relació al fons de la vall. Com deia Chesterton, des de la vall es veuen grans coses i en canvi, des dels cims, tot es veu petit. La gent de la plana té una tendència irrefrenable a pujar fins al capdamunt de les carenes per poder contemplar el paisatge, un paisatge on tot és petit, infinitament petit.
La gent d’Osor viu en un poble clos, que fa olor de fusta cremada i pedra humida. Els carrers exhibeixen amb orgull els motius, gairebé orònims, de les cases: can Nen, can Santa, can Fumera, can Xiquet, ca la Beya. Els nens juguen abrigats vora el pont, mentre les dones esperen el seu torn a la perruqueria. Una oca immòbil vigila els ànecs, com si fos…

Flaçà: 39,9

Una vegada en Josep Pla, baixant del tren gros a Flaçà, va sentir que el país feia olor de primavera, però ara Flaçà és un poble escampat per la plana, sense ordre ni concert, i més aviat fa olor de desgavell. L’antiga carretera de la Bisbal i la via del tren de França són els únics eixos que vertebren el municipi. El riu queda molt lluny i la vida, en general, passa de llarg. Només uns coloms, entre ametllers florits, semblen voler quedar-se en aquest poble de pas, en terra de ningú, entre el Gironès i l’Empordà.
L’estació de Flaçà ens anuncia, a través d’una placa metàl·lica, que el poble està a 39,9 metres sobre el nivell del mar. És l’única informació fiable que es pot trobar passejant pel poble. El progrés va arribar a Flaçà en ferrocarril el 20 de gener de 1878, però des d’aleshores sembla com si els flaçanencs i la Renfe s’hagin volgut dedicar a altres coses de més profit, i la placa ovalada de l’Instituto Geografico és l’únic que ha resistit el pas dels anys i les reformes arqu…

Retorn a la Jonquera

Diuen que rectificar és de savis, però no sempre és fàcil, perquè un no és savi i la realitat és obstinada. La Jonquera és un poble de frontera, palplantat al bell mig d’un pas obligat i concorregut, castigat pels avatars de la història i per la deixadesa de l’estat espanyol que l’ha oblidat com si fos al cul del món. Però la Jonquera és un poble obstinat i sempre ha sabut sortir-se’n amb la seva. Això sí, dedicant sempre els seus esforços al monocultiu, primer de la gestió de duanes i ara al servei dels camioners.
La Jonquera va patir un sotrac fort l’any 1993 amb la supressió de les duanes entre els membres de la Unió Europea, però els jonquerencs aviat van saber trobar la manera de guanyar-se la vida de nou i ara el poble, lluny d’haver perdut empenta, n’ha guanyat i força. La Jonquera és un poble pròsper, però el problema és que no ha pogut canviar la seva façana. Totes les instal·lacions duaneres, abandonades o semiabandonades, donen un aspecte fantasmagòric a un indret que és por…

La ràdio i els paràsits

Fins a finals dels anys cinquanta, la ràdio era un aparell imprescindible, que es penjava d’una lleixa alta i del qual sorgien les melodies i les veus de l’època. Aquells grans aparells dels nostres avis es van empetitir amb l’arribada dels transistors, mentre els televisors es feien cada vegada més grans i passaven a ocupar el lloc central en les sales d’estar de les famílies. La ràdio semblava un mitjà en decadència, destinat a desaparèixer, arrossegat per la força gravitatòria de la televisió i el cinema. Però no ha estat així, almenys en el nostre país. La ràdio, ja sigui en les cadenes nacionals com en les locals, s’ha professionalitzat i ha arribat a tenir una audiència i un prestigi envejables.
Bona part d’aquest èxit al nostre país es deu a la Cadena Ser, que en un moment donat de la nostra història, va saber estar en el seu lloc defensant uns valors que són de tots. La Ser és hereva de les emissores d’Unión Radio, a la qual pertanyien Ràdio Barcelona i Ràdio Girona, la famosa …

Les olors de Llagostera

A Llagostera hi conviuen olors diverses, unes de primàries que sorgeixen dels camps, dels boscos i dels camins, i d’altres de més complexes que emanen de les cases, dels bars, de les fàbriques i de les botigues. Les olors de Llagostera es dispersen en el vent i es barregen amb el soroll de les campanes d’una església, que insisteix en cridar als seus feligresos. Però la majoria continua en els bars, o adora altres déus, perquè a Llagostera, com una mica per a tot arreu, el segle ha canviat i les veus parlen en totes les llengües de Babel.
Llagostera és un poble difícil de definir i de jutjar, el suro fou durant molts anys el motor d’un economia pròspera que ballava al ritme de la tenora, després tota la seva història recent ha passat entre el Casino, l’església i la gasolinera. En els seus carrers s’hi barregen percepcions diferents del món i de la història. Grans casals en decadència, tancats i barrats, cohabiten amb edificis en “pròxima construcció” i “directes de promotor”. Mentre u…

El dia de la hipocresia

El divendres 9 de març de 2007, a les 7 de la tarda, el senyor Enric Millo i la senyora Concepció Veray van encapçalar una concentració històrica a la plaça del Vi de Girona. Era probablement la primera vegada que l’ultradreta gironina gosava manifestar-se públicament desde la darrera visita de Franco a la ciutat dels quatre rius. Diuen que de la seva boca es van sentir frases enaltint la democràcia i la llibertat. La resta de ciutadans hauriem d’estar contents que, arribats a aquest punt de la història, finalment ells, que no han cregut mai ni en una cosa ni en l’altra, ara per fi trobin oportú rendir-se a les evidències. Però aquest no és el cas.
El senyor Millo i la senyora Veray simplement segueixen fil per randa una estratègia filofeixista, dissenyada pels caps pensants del partit polític del qual estan a sou, destinada a fer trontollar el govern democràtic d’Espanya. Va ser curiós constatar que els únics gironins que realment van fer cas de la quadrilla de nostàlgics de l’antic r…

Bergues

Vivim en una terra de tòpics: digue’m d’on ets i et diré de quin peu calces. Si ets de Figueres estàs tocat per la tramuntana, si vas néixer a Sant Feliu de Pallerols pesques llunes, si vius a Calella de Palafrugell cantes havaneres, si la teva mare és de l’Escala et diuen anxova, si el teu pare és de Cadaqués et parlen salat, si coneixes algú de Cassà saps que fa taps, si és de Caldes balla sardanes, si dorms a Girona et diuen que tu rai i si no cardes a Olot no cardes enlloc. Tots anem per la vida arrossegant com podem aquesta mena de crosta gruixuda que ens recobreix la cara i que ens identifica per sempre amb un lloc que no hem triat.
Això ens passa a tots menys als de Salt, que són com un compendi exhaustiu de tot plegat. Si ara mateix desaparaguessin tots els habitants de les comarques gironines i per una mena de loteria selectiva quedessin únicament els saltencs, no passaria res, perquè es podria repoblar de nou la demarcació i tot plegat quedaria com al principi. A ells, de for…

Arbres de Banyoles

Jonathan Swift va fer que Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. En una societat en la que els cavalls eren omnipresents, no deixava de tenir la seva part de raonable lucidesa. Avui aquesta broma de Swift no es pot entendre de la mateixa manera, en un món rodejat d’automòbils, els cavalls són simplement una curiositat admirable. Probablement, per raons com aquesta sempre m’he sentit més atret per Jules Renard; que, al final –també– de les seves Històries naturals, se sent completament identificat amb un bosquet que l’adopta com a un de la família. I acabarà actuant com un arbre, o sigui, quiet i en silenci.
Els arbres són animals fidels que s’arrapen a la terra amb més força que els homes. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus. Potser per això, els arbres han renascut entre el quadrilàter de voltes de la plaça major de Banyoles. Avui és diumenge, el primer diumenge del mes de març, i la plaça f…

El dia de les mentides

“La mentida és un homenatge a la veritat, com la hipocresia és un homenatge a la virtut”.
(Gustave Thibon)

Carles Puigdemont

La Devesa, de nit, projecta ombres insospitades. És com una mena de bosc urbà, rodejat d’automòbils que el circumden en la llunyania. Només el fru-fru cansat de les fulles sota els peus trenca l’harmonia, gairebé el silenci total que la Devesa guarda en el seu cor. Sortint de l’auditori t’esperes una ciutat ansiosa, disposada a empassar-s’ho tot, però et trobes amb la Devesa. L’auditori és una de les obres emblemàtiques, i de les més costoses, dels últims governs de la ciutat i és el lloc escollit pel candidat de CiU a l’alcaldia de Girona per presentar el seu programa.
Sota un serrell esbarriat hi habita en Carles Puigdemont, agent cultural, periodista de vocació, polític per decantació i gironí d’adopció. En Carles té l’habilitat de riure per sota el nas. Això, dit d’aquesta manera, pot semblar una obvietat esfereïdora, però en el seu cas és la marca de fàbrica. Potser hi ajuda una vella cicatriu que li travessa el llavi superior, una cicatriu que molts intentarien amagar sota l’espe…

Olot, cent anys

El concepte de vila té ressonàncies rurals, les viles fan olor de fusta cremada, de ceba cuita i d’eternitat. Dormen un son profund, del qual només es desperten per la festa major o els dies de mercat, entre les boires matutines i els crits de les pageses. Una vila és un món reduït, apamat i plàcid, rodejat de muntanyes bucòliques i de paisatges rústics. Els seus habitants miren cap al cel amb recança i caminen amb el cap cot, sota la protecció relativa d’una boina o d’una barretina.
Olot és una ciutat jove, tot just fa cent anys que els olotins van passar de la condició de vilatans al títol sempre preuat de ciutadans. S’ho va guanyar a pols, a força de fabricar gèneres de punt, llonganisses, fuets i sants. La santedat fou un bon negoci per als olotins durant molt de temps fins que el concili Vaticà II, amb els seus aires de renovació, va fer minvar dràsticament les comandes. De cop i volta el catolicisme va tenir un atac de bon gust i les esglésies van abandonar els seus santets de gu…