Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2007

Dels dies i les nits

La nit és un interval de tenebres, un temps sense llum a causa de la rotació de la terra i durant el qual la vida en general hauria de parar i fer una pausa. Però els humans ens entestem a voler viure de nits amb igual energia –o més– de la que despleguem durant el dia.
Jo no he estat mai habitant de les nits. L’obscuritat sempre m’ha semblat un espai inhàbil, una espècie de temps mort que hem de passar sigui com sigui i que la millor manera possible de suportar-lo és dormint en un llit ben calentó. Suposo que em dec haver perdut coses molt importants i, fins i tot, he arribat a pensar que si no havia anat més enllà en aquesta vida és per culpa de no haver-me mogut més per les barres dels bars de nit, fent sentir la meva veu entre el brogit eixordador de les músiques enllaunades.
Les nits de borratxera t’envolten d’un glamour vitalista i juvenil, t’omplen d’experiències que els que vivim de dies no podrem obtenir mai. Tot el que es fa durant el dia són futileses, com una mena de batxill…

Un projecte solidari

La solidesa és un concepte constatable, els nostres sentits estan preparats per quantificar el grau de resistència dels objectes que ens rodegen. La solidaritat, en canvi, és una abstracció, un objecte eteri que s’estira i s’arronsa, que veiem venir de lluny i que passa per sobre dels nostres caps, com els núvols més alts, sense deixar anar –generalment– ni una gota de realitat.
La solidaritat necessita sempre un punt de recolzament, tal vegada per aquest motiu els creadors de paraules van modelar aquesta idea a partir del mot llatí soliditas, que vol dir solidesa. Des d’aleshores la solidaritat va esdevenir l’ingredient bàsic per a construir els fonaments de qualsevol col·lectivitat moderna.
Les empreses no són institucions benèfiques, però a la llarga no serien res si no sabessin fer revertir una part dels seus guanys en la societat que els empara. Televisió de Girona és una empresa que té un projecte solidari, fruit de l’interès i de la solidesa moral de l’Eduard Vidal, que va voler,…

Diumenge a Sarrià

Sota la llum lletosa d’un diumenge d’hivern, el pont de l’Aigua sembla voler navegar sobre una jungla de canyissars, regats per l’aigua encalmada i dubtosa d’un riu de color bastard, salpebrat de pedres que, com en aquell Macondo de Cien años de soledad, semblen ous de dinosaure abandonats.
Per a un gironí de soca-rel creuar el Ter sempre ha estat una experiència mística, perquè el fet de travessar aquest riu significa dirigir-se cap al nord, cap allà on neixen els nostres anhels i els nostres somnis. Però anar cap al nord, en primer terme, és anar cap a Sarrià pel camí de França. Els automòbils passen pel riu sense aturar-se, sense mirar enrere, sense sentir la veu de la campana del Pont Major que els adverteix del perill, perquè a l’altre costat del riu hi ha un poble que treballa fins i tot un diumenge d’hivern.
Sarrià és un poble industriós que va viure d’esquena al riu que li dóna el nom, un poble que durant molts anys fou només un carrer, al qual el sol tan sols gosava il·luminar…

La realitat i la innocència

Tot plegat és més aviat bastant relatiu, depèn del punt de vista de cadascú, de la distància fins al centre de la circumferència o dels poders sobrehumans del déu al qual un li encén les espelmes. Vladimir Nabokov, l’autor de la torbadora Lolita, deia que «la realitat sempre hauria d’anar entre cometes».
La realitat és simplement una sensació difusa, un anhel col·lectiu, un imponderable. Un infant maltractat –posem per cas– és una notícia aberrant, un drama sense pal·liatius, sobretot si la criatura té nom i cognoms i una fotografia recent. En canvi l’assassinat de milers d’éssers humans anònims és només una estrella fugaç que es passeja per les agències de premsa durant unes hores i que, generalment, passa a millor vida després d’un parell de telenotícies. El sociòleg Zygmunt Bauman diu que la nostra és una «societat líquida» on la informació es crema en molt poc temps i la televisió, que és el mitjà hegemònic i omnipresent, cada vegada tendeix més a vendre històries que notícies, i l…

Carta a l’home i a l’empresari

Benvolgut senyor Ginés: m’han dit que ens heu deixat. Pobre de mi! jo que encara comptava amb vos en la descamisada comptabilitat del meu dia a dia; ara m’hauré d’espavilar tot sol. Però potser, s’ha de reconèixer que ja ens havia arribat l’hora a tots plegats, l’hora de acomiadar-nos i anar pel nostre camí, vos en silenci pel camí damunt de les muntanyes i nosaltres continuant pel camí fragorós de la plana.
Mentre vam anar plegats ens vau servir de guia i de model. Un, que va per la vida aprenent coses d’aquí i d’allà, no oblidarà mai de vos la rectitud moral, l’educat somriure que ens arrossegava i aquell interès sense límits «per l’home i el seu destí». Amb el temps aquest bagatge que acumulem comença a ser important, és el mateix que passa amb els mobles, o els llibres, o totes aquelles petites futileses que no goses llençar, per si de cas, per si un dia... El vostre record segur que quedarà, en una lleixa important de la meva memòria, al costat dels llibres que vàreu escriure, del…

Bogart

Al cap a i la fi els humans som ben poca cosa. Un munt d’ossos i de carn, regits per un cervell retorçat, que funciona a base d’impulsos elèctrics sorprenents. Som fills dels nostres pares, però també dels nostres sentits. Ens aferrem a la realitat contrastable i també a altres realitats paral·leles.
El dipòsit on reposen definitivament els records i els sentiments s’omple amb líquids provinents d’indrets diversos. Quan un dia decidim obrir l’aixeta, comença a rajar una espècie de xarop barrejat que no sabem si és agre o dolç, però que té l’inalienable sabor del nostre temps. Difícilment podríem explicar amb paraules com hi han arribat els ingredients, ni en quina proporció. Jo mateix no sabria dir ben bé com s’infiltrà entre els meus records la imatge persistent d’un Humphrey Bogart, apareixent i desapareixent entre les boires de Girona. En primer lloc fou degut, sens dubte, als primers anys de la televisió, quan encara el blanc i negre ho igualava tot en el temps i en l’espai. Alesho…

El miracle d'Isabel Oliva

Isabel Oliva i Prat és una jove promesa de la poesia gironina. És mestra jubilada, però jove promesa, tot i que si ens ho mirem fredament, déu n’hi do la feina que ha arribat a desenvolupar durant aquests pocs anys en què s’ha dedicat a escriure.
Recentment ens acaba de presentar el seu segon llibre de poemes consagrat íntegrament a Girona, que porta per títol Col·leccionista de tardes; el primer va ser ja fa tres anys i es deia L’instant de l’àngel. Aquest poemari d’ara és una obra acolorida i musical que ens parla de la Girona eterna, una ciutat que els que la sofrim diàriament potser no valorem del tot, fins que veiem com se’ns engruna fatalment sota les rodes d’automòbils esbojarrats o perduda entre les boires dels dies més humits.
Llegint els poemes de la Isabel ens adonem de la part mig plena d’aquesta ampolla gironina, que massa sovint a molts ens sembla mig buida. La realitat és una qüestió de punts de vista i la realitat gironina beu en profunditat d’aquest líquid poètic que om…

Amer

El dia de Reis a Amer és tarda de quina. Els nens aprofiten per jugar amb les seves joguines noves i els grans fan la migdiada davant dels televisors, que llueixen aquí –com per tot arreu– la glòria infinita d’un món que sembla haver nascut només per ser televisat. El sol s’amaga ràpidament darrere de les muntanyes i els vells caminen sota els porxos de la plaça de la Vila o resseguint els carrers empedrats, mentre una campana escardalenca –potser del Monestir?– marca les hores d’un temps que passa, el temps d’un passat dispers i d’un futur en què encara tot està per veure.
Mentre el riu Brugent serpenteja com un cordill d’estopa per la vall d’Amer, sota els penya-segats de Sant Roc, els amerencs semblen voler dansar eternament una sardana en espiral, sense fi, que probablement vol ser l’espiral de la seva pròpia història. En una terra sacsejada pels volcans i els terratrèmols, per remences i segadors, per incendis i epidèmies, sembla lògic pensar que els seus joves vulguin fugir-ne. P…

La cultura local

Hi ha qui es pensa que la cultura omple els carrers de la seva ciutat de la mateixa manera que l’aigua es passeja, amb una contenció nerviüda, pels canals de Venecia. Hi ha qui creu que la cultura és com una mena de perill, sobretot quan té tendència a pujar de nivell. S’han d’alçar dics, s’han de contenir les riuades.Però realment resulta que la cultura és un bé escàs: s’ha de cuidar, s’ha d’animar i, sobretot s’ha de promocionar. I tot això vol dir diners i ganes. Si es tracta de grans inversions les institucions locals solen trobar fàcilment tant d’una cosa com de l’altra, però quan la qüestió és tapar forats o fer tasques de manteniment la cosa canvia i les autoritats tornen a pensar, amb mentalitat veneciana, que l’aigua –més neta o més bruta– continuarà passant per sempre sota els ponts d’una ciutat eterna.Deia André Malraux que “la cultura no és hereditària, es conquesta”. El problema de la cultura, al contrari que altres aspectes de la vida social i econòmica d’un ciutat –sobr…

El fil de la vida

Dorm suaument entre els braços de la seva mare. Ell no sap encara el que tots ja hem après i els seus ulls amb prou feines han arribat a albirar més enllà d’unes ombres confuses. El món simplement és tot just un concepte buit, una pregunta sense resposta o ni tan sols això, potser és una resposta i la pregunta ja vindrà després. Ell dorm sense pors ni recances, sense anhels, sense certeses i sense prejudicis. Tot està per fer i tot és possible. La seva mare és com un animal calent que respira amb el mateix ritme compassat dels desitjos i que batega amb un tam-tam que l’acomboia com una dolça cançó.
Néixer sempre és una feina feixuga, una aventura arriscada; viure és simplement una qüestió de rutines: obrir els ulls i mamar de la llet de la vida. Viure és plorar per no res, és sentir constantment impulsos sense sentit. La vida és un fil molt llarg que entra per la boca i que sembla que no s’hagi de trencar mai. La vida és un filament fràgil i entortolligadís, extremadament fi i lleuger…