Ves al contingut principal

Un futur amb vistes

Avui em plau explicar-vos una història molt llunyana. Fou un diumenge de desembre vora el Fluvià, sota aquella mena de cel gris que a l’Empordà presagia forçosament una nit de llevantada. La Nacional II apuntava cap a Bàscara com una fletxa que es dirigís cap al cor mateix d’un poble innocent. Els pobles menuts, que han viscut sempre a peu de carretera, contemplen impàvids la història com un continu inevitable: els cotxes que ja han passat, els que passen i els que encara han de passar.
Desafiant totes les inclemències del temps meteorològic, els figurants del pessebre vivent de Bàscara havien anat adoptant any rere any, des del 1973, la postura hieràtica i el gest eloqüent característics dels quadres religiosos populars. Precisament la mateixa postura i el mateix gest que va adoptar el règim, aquell plujós vint de desembre de 1973 en què l’almirall Luis Carrero Blanco va enlairar-se definitivament cap al cel del franquisme, un paradís reservat únicament als herois i als màrtirs.
Però el pessebre vivent de Bàscara encara va haver d’esperar 34 nadals abans de poder entrar definitivament en la nostra història, en aquest continu lineal que no només s’alimenta de passat i de present, sinó que necessita també la força radical del futur per seguir tirant endavant. Fou, en aquest cas, un 16 de desembre de 2007 en què els figurants del pessebre vivent finalment es decidiren a manifestar-se pel poble portant una pancarta amb un missatge inequívoc: «Volem un futur amb vistes!».
Els pastors i els fusters, els llenyataires i les filoses, les pageses i el caganer, sant Josep i la Verge, tots al voltant d’un nen Jesuset reencarnat en pancarta. Per fi, a Bàscara, s’havia trobat la manera de renovar un missatge plàstic que portava encarcarat durant segles. Del que es tractava era de deixar definitivament el passat per encarar el futur. Un camí que és molt més llarg però que, si es reivindica en el moment i en el lloc oportuns, pot arribar a produir unes vistes magnífiques.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…