Ves al contingut principal

Un futur amb vistes

Avui em plau explicar-vos una història molt llunyana. Fou un diumenge de desembre vora el Fluvià, sota aquella mena de cel gris que a l’Empordà presagia forçosament una nit de llevantada. La Nacional II apuntava cap a Bàscara com una fletxa que es dirigís cap al cor mateix d’un poble innocent. Els pobles menuts, que han viscut sempre a peu de carretera, contemplen impàvids la història com un continu inevitable: els cotxes que ja han passat, els que passen i els que encara han de passar.
Desafiant totes les inclemències del temps meteorològic, els figurants del pessebre vivent de Bàscara havien anat adoptant any rere any, des del 1973, la postura hieràtica i el gest eloqüent característics dels quadres religiosos populars. Precisament la mateixa postura i el mateix gest que va adoptar el règim, aquell plujós vint de desembre de 1973 en què l’almirall Luis Carrero Blanco va enlairar-se definitivament cap al cel del franquisme, un paradís reservat únicament als herois i als màrtirs.
Però el pessebre vivent de Bàscara encara va haver d’esperar 34 nadals abans de poder entrar definitivament en la nostra història, en aquest continu lineal que no només s’alimenta de passat i de present, sinó que necessita també la força radical del futur per seguir tirant endavant. Fou, en aquest cas, un 16 de desembre de 2007 en què els figurants del pessebre vivent finalment es decidiren a manifestar-se pel poble portant una pancarta amb un missatge inequívoc: «Volem un futur amb vistes!».
Els pastors i els fusters, els llenyataires i les filoses, les pageses i el caganer, sant Josep i la Verge, tots al voltant d’un nen Jesuset reencarnat en pancarta. Per fi, a Bàscara, s’havia trobat la manera de renovar un missatge plàstic que portava encarcarat durant segles. Del que es tractava era de deixar definitivament el passat per encarar el futur. Un camí que és molt més llarg però que, si es reivindica en el moment i en el lloc oportuns, pot arribar a produir unes vistes magnífiques.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…