Ves al contingut principal

Temps

És com una mena d’humitat llefiscosa que es condensa sobre les ànimes cansades dels humans. És l’aparell que portem lligat al canell per recordar-nos constantment que mai serem del tot lliures. És el reflex suau del sol hivernal sobre els teulats pacients d’una ciutat vella. És la remor dels automòbils que passen, és una fulla que cau de l’arbre, és la criatura que neix entre les cames d’una dona, és un ocell que fuig i que potser no tornarà mai més.
És el dibuix d’un infant sobre la sorra, entre onada i onada. És la pregaria en una llengua en fase d’extinció, a un Déu que no existeix. És un pensament fortuït, és el record d’un petó en una nit d’estiu, és un arreveure amb llàgrimes als ulls, és el gust d’una poma, el soroll del vent que passa sobre els arbres, és un somni oblidat i el nom d’un amic esborrat definitivament de l’agenda. És un avió que aterra, un tren que parteix, un vaixell que costeja.
És un llibre oblidat i que malgrat tot recordes haver llegit. És la pudor d’un cubell d’escombraries que et transporta a un indret feliç on no importaven les olors. És la pols d’un camí enganxada a les sabates, és la llum d’una bombeta en el passadís, és l’udol llunyà d’una ambulància, el soroll imparable d’un televisor i el silenci d’un vell que espera. És un fill que pregunta, una mare que respon i un àngel de bronze que ens vigila des d’un campanar.
Sembla un material consistent i perdurable, però se’ns escola de les mans com l’aigua fresca d’una font. Ens agradaria començar de nou, posar els comptadors a zero i, de fet, amb l’any nou ens fem un mica aquesta il·lusió. Però la vida no permet fer parades en el camí i ens obliga a continuar amb un bagatge cada vegada més feixuc. Sentim la remor dels calendaris, el bram de les agendes, la cançó inesgotable dels rellotges, i tot és temps, temps, temps...
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…