Ves al contingut principal

El gironí emprenyat


El Ter neix sense recances ni gravàmens entre les muntanyes glacials d’Ulldeter, baixa de puntetes pel Ripollès fins a trobar-se amb el Freser per encarar amb potència cap a la plana de Vic. Després gira vers les Guilleries, el Gironès i el Baix Empordà i quan per fi amara a la platja de Pals ja és un riu exhaust que ha de pugnar contra la maregassa per poder, finalment, lliurar la seva aiguada a un Mediterrani digne d’ofrenes més generoses.
L’aigua és un bé escàs que ens repartim alegrement com si les deus haguessin de brollar per sempre. Quan pel matí obrim l’aixeta ens pensem que el líquid raja en funció d’un dret inalienable que ens mereixem pel sol fet d’haver nascut i que la gespa dels jardins públics es manté verda gràcies als arbitris i als impostos. L’aigua, igual que la salut, només la trobem a faltar quan el metge ens diu: «Això vostè s’ho hauria d’haver fet mirar».
El mal del nostre riu ve de lluny, concretament de la resclosa del Pasteral on, des de l’any 1959, es desvien 8 metres cúbics d’aigua per segon cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. A mi no em sembla ni bé ni malament, suposo que els barcelonins ens ho agraeixen vivament cada vegada que premen el botó del dipòsit del vàter després de fer les seves necessitats, igual que faig jo –i que fan vostès– cada dia de la nostra vida.
El problema sorgeix quan, a causa de la sequera, l’Ajuntament de Girona amenaça amb restriccions. De lògica, no seria més prudent aplicar-les primerament a Barcelona, que capta més aigua i més amunt d’on la pren la venerable ciutat de les mosques? Si passen coses com aquestes, tinguin per segur que, més enllà de la figura del “català emprenyat”, jo m’apuntaré a la de “gironí emprenyat” i pujaré al Pasteral a satisfer les meves urgències urinàries en acte de legítima defensa.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…