Ves al contingut principal

El gironí emprenyat


El Ter neix sense recances ni gravàmens entre les muntanyes glacials d’Ulldeter, baixa de puntetes pel Ripollès fins a trobar-se amb el Freser per encarar amb potència cap a la plana de Vic. Després gira vers les Guilleries, el Gironès i el Baix Empordà i quan per fi amara a la platja de Pals ja és un riu exhaust que ha de pugnar contra la maregassa per poder, finalment, lliurar la seva aiguada a un Mediterrani digne d’ofrenes més generoses.
L’aigua és un bé escàs que ens repartim alegrement com si les deus haguessin de brollar per sempre. Quan pel matí obrim l’aixeta ens pensem que el líquid raja en funció d’un dret inalienable que ens mereixem pel sol fet d’haver nascut i que la gespa dels jardins públics es manté verda gràcies als arbitris i als impostos. L’aigua, igual que la salut, només la trobem a faltar quan el metge ens diu: «Això vostè s’ho hauria d’haver fet mirar».
El mal del nostre riu ve de lluny, concretament de la resclosa del Pasteral on, des de l’any 1959, es desvien 8 metres cúbics d’aigua per segon cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. A mi no em sembla ni bé ni malament, suposo que els barcelonins ens ho agraeixen vivament cada vegada que premen el botó del dipòsit del vàter després de fer les seves necessitats, igual que faig jo –i que fan vostès– cada dia de la nostra vida.
El problema sorgeix quan, a causa de la sequera, l’Ajuntament de Girona amenaça amb restriccions. De lògica, no seria més prudent aplicar-les primerament a Barcelona, que capta més aigua i més amunt d’on la pren la venerable ciutat de les mosques? Si passen coses com aquestes, tinguin per segur que, més enllà de la figura del “català emprenyat”, jo m’apuntaré a la de “gironí emprenyat” i pujaré al Pasteral a satisfer les meves urgències urinàries en acte de legítima defensa.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…