Ves al contingut principal

El freixe de Sant Damai



La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme paisatge com una combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements diferenciats que actuen els uns sobre els altres. Això vol dir que no només pertanyen al paisatge les muntanyes, els rius, les valls i les planes, també el conformen les delicades construccions humanes, els núvols fugissers i el vent inquiet que commou imperceptiblement els brins d’herba, que malden entre les pedres tot esperant una pluja que no acaba mai d’arribar.
Tots formen part d’algun paisatge, però les nostres vides són només com una mena de pinzellada semitransparent, com una mica de vernís sobre l’oli d’un quadre que transcendeix molt més enllà de l’exigua existència dels mortals. Els grans arbres –per exemple–, quan no són víctimes de la mà inclement dels humans, viuen feliços centenars d’anys, estenent generosament les seves branques cap al cel, com una mà que demana, que proposa o que prega.
El freixe de Can Teixidor és –en aquest sentit– un arbre exemplar, sedentari per definició i d’esperit caducifoli, que ha regat amb la seva ombra, en el transcurs d’innumerables estius, la terra de Sant Dalmai; una porció de territori fecundada per la cendra d’un volcà, per la suor d’antics pagesos i per l’aigua voluntariosa del riu Onyar. Com l’alzina de les Famades o la magnòlia del Roquer, com el roure de Can Iglésies o el lledoner de l’Esparra, com el pi del Solé o el suro de Can Magra, o, fins i tot com el seu cosí de l’Aulet, aquest freixe de Can Teixidor és una part més de la nostra història, d’aquesta concepte imprecís que a vegades denominem memòria.
Els qui hem gaudit alguna vegada de la seva ombra, perdríem un element important del nostre patrimoni sentimental si desaparegués víctima d’un mal d’Alzheimer del paisatge anomenat “urbanització”. Espero que aquest arbre continuï vetllant encara durant molts anys pels nostres records –i per alguns somnis també–, acollint ocells migradors enmig de la seva rama i guaitant amb zel el tram més drecerut de la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…