Ves al contingut principal

El freixe de Sant Damai



La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme paisatge com una combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements diferenciats que actuen els uns sobre els altres. Això vol dir que no només pertanyen al paisatge les muntanyes, els rius, les valls i les planes, també el conformen les delicades construccions humanes, els núvols fugissers i el vent inquiet que commou imperceptiblement els brins d’herba, que malden entre les pedres tot esperant una pluja que no acaba mai d’arribar.
Tots formen part d’algun paisatge, però les nostres vides són només com una mena de pinzellada semitransparent, com una mica de vernís sobre l’oli d’un quadre que transcendeix molt més enllà de l’exigua existència dels mortals. Els grans arbres –per exemple–, quan no són víctimes de la mà inclement dels humans, viuen feliços centenars d’anys, estenent generosament les seves branques cap al cel, com una mà que demana, que proposa o que prega.
El freixe de Can Teixidor és –en aquest sentit– un arbre exemplar, sedentari per definició i d’esperit caducifoli, que ha regat amb la seva ombra, en el transcurs d’innumerables estius, la terra de Sant Dalmai; una porció de territori fecundada per la cendra d’un volcà, per la suor d’antics pagesos i per l’aigua voluntariosa del riu Onyar. Com l’alzina de les Famades o la magnòlia del Roquer, com el roure de Can Iglésies o el lledoner de l’Esparra, com el pi del Solé o el suro de Can Magra, o, fins i tot com el seu cosí de l’Aulet, aquest freixe de Can Teixidor és una part més de la nostra història, d’aquesta concepte imprecís que a vegades denominem memòria.
Els qui hem gaudit alguna vegada de la seva ombra, perdríem un element important del nostre patrimoni sentimental si desaparegués víctima d’un mal d’Alzheimer del paisatge anomenat “urbanització”. Espero que aquest arbre continuï vetllant encara durant molts anys pels nostres records –i per alguns somnis també–, acollint ocells migradors enmig de la seva rama i guaitant amb zel el tram més drecerut de la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…