Ves al contingut principal

Novembre


Tots els sants, tots els difunts, totes les fulles, tots els sorolls, tots els coneguts i els desconeguts. Tots els bolets, totes les castanyes, tots els panellets, totes les fires, totes les barraques, tots els gegants i les gegantes. Totes les girones hagudes i per haver, sorgides del no res, omplen els carrers i les avingudes, les places i les rotondes, com si la ciutat de cop i volta s’inundés de tardor.
Girona és com una serp que una vegada a l’any muda de pell. La pell arrugada dels dies de Fires queda arraconada per les voreres i el servei de neteja ha de fer hores extres. Durant aquests dies d’octubre i de novembre Girona esdevé una versió exagerada de si mateixa, els gironins es passegen exaltats, seguint els fils d’olors diverses que els remunten a èpoques més remotes, d’un passat construït en funció de materials molt fràgils que només –molt provisionalment– el Temps de Fires aconsegueix condensar de nou en l’ambient. Probablement ja no queda res tangible d’aquelles Fires d’antany, dels balls de gala al Teatre Municipal, de les fondes a pensió completa, dels núvols de sucre i de les pomes vermelles, però els gironins ens entestem a continuar caminant pels carrers amb el cap alt i la mirada encesa, com si les fires ens haguessin deixat eternament un pòsit de festa en el cor. Curiosament pel Temps de Fires a Girona ningú pregunta pel seu origen als forasters. Menys algun gironí que decideix abdicar temporalment per anar de compres a Barcelona o a Perpinyà, tots són gironins per uns dies. Girona es multiplica per deu, els automòbils ocupen tots els racons i les fulles han de caure com poden sota els peus dels vianants. La Devesa s’il·lumina i desborda de soroll, els nens miren cap amunt esperant que les atraccions aixequin el vol i els pares rebusquen en les butxaques preguntant-se com és possible que els diners hagin volat. Tot això és el temps de Fires, una mena d’essència de Girona, condensada a molt alta pressió. En el cartell de Fires s’hauria d’advertir del perill.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…