Ves al contingut principal

La cultura i el territori


En el volum tercer de la seva obra completa de Josep Pla, que porta per títol “Primera volada”, s’hi pot copsar aquesta màxima: «En el món de la cultura convé que tot sigui limitat i acordat a la mesura humana».
En Pla sabia molt bé el que es deia. Ell contemplava el país des de la finestra de casa seva o des del Pedró de Pals i quan escrivia, molt sovint, no anava gaire més lluny. Però en Pla va tenir la sort o l’habilitat de saber moure’s pel país i, sobretot, de buscar-se un editor a Barcelona.
Des d’aleshores la situació del país i de la cultura ha canviat substancialment, o, si més no, s’han introduït conceptes nous que ens fan veure el món d’una manera diferent. Catalunya ha lluitat i ha guanyat terreny en la seva autonomia política i el món s’ha informatitzat i hem entrat de ple en una nova era que algú anomena de la “globalització”.
Entre una cosa i l’altra, i per raons que ara potser no vénen al cas, no hem sabut crear àmbits regionals, més d’acord amb “la mesura humana” –tal com deia en Pla– on la cultura local pugui donar sortida als seus anhels, als seus desigs i a les seves més enraonades ambicions. Un àmbit on poder donar a conèixer el que es fa i la vegada poder gaudir del que fan els altres, moltes vegades en territoris culturals molt propers però mancats totalment de comunicació entre ells.
A les comarques gironines hi ha un gran nombre d’empreses culturals, promogudes tant des del sector públic com des del privat, que necessiten una promoció regional, entenent com a regió un concepte que encara no està del tot desenvolupat en l’organització territorial de Catalunya, però que culturalment parlant ens urgeix desenvolupar sigui com sigui.
D’aquesta necessitat neix Giroscopi, una fira on puguin participar aquestes empreses i on puguin donar a conèixer les seves iniciatives, les seves programacions, els seus productes i les seves propostes. Es tracta de difondre aquestes activitats culturals de les comarques gironines mitjançant una acció festiva i motivadora, una gran fira lúdica que serveixi de vitrina i de punt de trobada dels productes culturals de les comarques gironines.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…