Ves al contingut principal

Girona surrealista


El surrealisme fou una idea lluminosa que brillà fugaçment en el cel esbojarrat del primer terç del segle XX. Aquest moviment, fonamentat en el món dels somnis i en el del subconscient, afectà d’una manera decisiva el cinema, que aleshores encara estava en les beceroles.
El guió típic d’una pel·lícula d’aquest estil podria ser el següent: un home de mitjana edat condueix el seu automòbil, sota una vànova de núvols tardorals, europeus i civilitzats. Mentre el cotxe llisca cap al sud per autopistes de sis carrils, el protagonista escolta a la ràdio les notícies que commouen l’opinió pública internacional. De cop i volta el cel s’esquerda i un sol radiant s’imposa en el paisatge, el vehicle creua la darrera línia fronterera abans d’arribar al continent africà i el conductor busca en el mapa una ciutat on poder fer parada i fonda. El primer punt de grandària considerable porta per nom “Girona”. L’home rectifica les coordenades en el GPS. Quan arriba a la ciutat és migdia i l’avinguda central, que el navegador anomena Gran Vía de Jaime uno, està deserta. De sobte un semàfor en vermell fa parar en sec la carrera europea de l’automòbil. Una geganta de llargues faldilles travessa pel pas de vianants. El conductor treu el nas sobre el volant del cotxe i se la mira amb ulls incrèduls. Just quan passa davant del cotxe, el gran cap de la geganta xoca contra la llanterna del semàfor –trunc!–, però el monstre de cartó pedra segueix el seu camí. Els ulls de l’individu estan a punt de sortir de les seves òrbites, quan de cop –en una llengua que sembla d’arrel llatina– sent una veu que diu «Espera, espera! Que jo també vinc!». És un capgròs grotesc que corre al darrere de la gegantessa. L’home se’ls mira amb les mans arrapades al volant, fins que finalment desapareixen per un carrer adjacent. Si no fos per un altre automòbil que fa sonar el clàxon, per fer-li entendre que el semàfor ja s’ha posat verd, el conductor no hauria sortit mai del seu encantament oníric. En un film de Luis Buñuel, aquest guió podria portar per títol “El discret encant de les Fires de Girona”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…