Ves al contingut principal

Girona surrealista


El surrealisme fou una idea lluminosa que brillà fugaçment en el cel esbojarrat del primer terç del segle XX. Aquest moviment, fonamentat en el món dels somnis i en el del subconscient, afectà d’una manera decisiva el cinema, que aleshores encara estava en les beceroles.
El guió típic d’una pel·lícula d’aquest estil podria ser el següent: un home de mitjana edat condueix el seu automòbil, sota una vànova de núvols tardorals, europeus i civilitzats. Mentre el cotxe llisca cap al sud per autopistes de sis carrils, el protagonista escolta a la ràdio les notícies que commouen l’opinió pública internacional. De cop i volta el cel s’esquerda i un sol radiant s’imposa en el paisatge, el vehicle creua la darrera línia fronterera abans d’arribar al continent africà i el conductor busca en el mapa una ciutat on poder fer parada i fonda. El primer punt de grandària considerable porta per nom “Girona”. L’home rectifica les coordenades en el GPS. Quan arriba a la ciutat és migdia i l’avinguda central, que el navegador anomena Gran Vía de Jaime uno, està deserta. De sobte un semàfor en vermell fa parar en sec la carrera europea de l’automòbil. Una geganta de llargues faldilles travessa pel pas de vianants. El conductor treu el nas sobre el volant del cotxe i se la mira amb ulls incrèduls. Just quan passa davant del cotxe, el gran cap de la geganta xoca contra la llanterna del semàfor –trunc!–, però el monstre de cartó pedra segueix el seu camí. Els ulls de l’individu estan a punt de sortir de les seves òrbites, quan de cop –en una llengua que sembla d’arrel llatina– sent una veu que diu «Espera, espera! Que jo també vinc!». És un capgròs grotesc que corre al darrere de la gegantessa. L’home se’ls mira amb les mans arrapades al volant, fins que finalment desapareixen per un carrer adjacent. Si no fos per un altre automòbil que fa sonar el clàxon, per fer-li entendre que el semàfor ja s’ha posat verd, el conductor no hauria sortit mai del seu encantament oníric. En un film de Luis Buñuel, aquest guió podria portar per títol “El discret encant de les Fires de Girona”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…