Ves al contingut principal

Girona surrealista


El surrealisme fou una idea lluminosa que brillà fugaçment en el cel esbojarrat del primer terç del segle XX. Aquest moviment, fonamentat en el món dels somnis i en el del subconscient, afectà d’una manera decisiva el cinema, que aleshores encara estava en les beceroles.
El guió típic d’una pel·lícula d’aquest estil podria ser el següent: un home de mitjana edat condueix el seu automòbil, sota una vànova de núvols tardorals, europeus i civilitzats. Mentre el cotxe llisca cap al sud per autopistes de sis carrils, el protagonista escolta a la ràdio les notícies que commouen l’opinió pública internacional. De cop i volta el cel s’esquerda i un sol radiant s’imposa en el paisatge, el vehicle creua la darrera línia fronterera abans d’arribar al continent africà i el conductor busca en el mapa una ciutat on poder fer parada i fonda. El primer punt de grandària considerable porta per nom “Girona”. L’home rectifica les coordenades en el GPS. Quan arriba a la ciutat és migdia i l’avinguda central, que el navegador anomena Gran Vía de Jaime uno, està deserta. De sobte un semàfor en vermell fa parar en sec la carrera europea de l’automòbil. Una geganta de llargues faldilles travessa pel pas de vianants. El conductor treu el nas sobre el volant del cotxe i se la mira amb ulls incrèduls. Just quan passa davant del cotxe, el gran cap de la geganta xoca contra la llanterna del semàfor –trunc!–, però el monstre de cartó pedra segueix el seu camí. Els ulls de l’individu estan a punt de sortir de les seves òrbites, quan de cop –en una llengua que sembla d’arrel llatina– sent una veu que diu «Espera, espera! Que jo també vinc!». És un capgròs grotesc que corre al darrere de la gegantessa. L’home se’ls mira amb les mans arrapades al volant, fins que finalment desapareixen per un carrer adjacent. Si no fos per un altre automòbil que fa sonar el clàxon, per fer-li entendre que el semàfor ja s’ha posat verd, el conductor no hauria sortit mai del seu encantament oníric. En un film de Luis Buñuel, aquest guió podria portar per títol “El discret encant de les Fires de Girona”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…