Ves al contingut principal

Estic cablejat


M’estic fent vell, me’n fa adonar el fet que cada vegada m’interessen més les pàgines d’economia dels diaris; deu ser que el color salmó s’adiu amb l’edat? El següent pas, em diuen, és obrir cada dia el diari per la pàgina de les esqueles. Fins aquí encara no hi he arribat, però tot és qüestió de temps.
L’altre dia, entre notícies gairebé surrealistes sobre la borsa i el preu dels cereals, em va cridar l’atenció un article on es comparava la velocitat de la informació a Internet en diversos països industrialitzats. Com en tot, el nostre país anava en el furgó de cua, però en aquest cas les diferències eren horroroses. Si aquesta velocitat de les dades per la xarxa fos comparable a la dels automòbils, diríem que a Espanya encara anem en un dos cavalls i que al Japó van amb reactors supersònics. La comparació és exacta perquè en el país del sol naixent la velocitat d’Internet és 44 (quaranta-quatre, per als de lletres) vegades més ràpida que a l’Estat Espanyol. La diferència és abismal. Algú segur que deu pensar que el Japó està molt lluny i que vés-a-saber-tu què passa en aquell remot i estrany país asiàtic; però resulta que aquí mateix, en la propera i veïna França, la velocitat de la xarxa és 14 (catorze) vegades més ràpida que la nostra, i, per a més inri, a meitat de preu. Com és possible? La resposta és molt fàcil, només han de sortir al carrer i contemplar els cables de telefònica que pengen per les façanes dels edificis. Manyocs de fils rebregats i posats de qualsevol manera, sense respectar finestres, ni portes, ni res de res. Sembla com si ningú fos responsable d’aquests cables i que sorgissin del no res, com una mena d’arrels amb vida pròpia. Però la realitat és que la sofisticada societat de la informació global passa per aquests fils i a preu d’or! No ens ha d’estranyar que passin les coses que passen, amb els trens i amb tot plegat. No deu ser que –al nostre país– la intel·ligència ha mort i jo no n’he vist la necrològica?
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…