Ves al contingut principal

Estic cablejat


M’estic fent vell, me’n fa adonar el fet que cada vegada m’interessen més les pàgines d’economia dels diaris; deu ser que el color salmó s’adiu amb l’edat? El següent pas, em diuen, és obrir cada dia el diari per la pàgina de les esqueles. Fins aquí encara no hi he arribat, però tot és qüestió de temps.
L’altre dia, entre notícies gairebé surrealistes sobre la borsa i el preu dels cereals, em va cridar l’atenció un article on es comparava la velocitat de la informació a Internet en diversos països industrialitzats. Com en tot, el nostre país anava en el furgó de cua, però en aquest cas les diferències eren horroroses. Si aquesta velocitat de les dades per la xarxa fos comparable a la dels automòbils, diríem que a Espanya encara anem en un dos cavalls i que al Japó van amb reactors supersònics. La comparació és exacta perquè en el país del sol naixent la velocitat d’Internet és 44 (quaranta-quatre, per als de lletres) vegades més ràpida que a l’Estat Espanyol. La diferència és abismal. Algú segur que deu pensar que el Japó està molt lluny i que vés-a-saber-tu què passa en aquell remot i estrany país asiàtic; però resulta que aquí mateix, en la propera i veïna França, la velocitat de la xarxa és 14 (catorze) vegades més ràpida que la nostra, i, per a més inri, a meitat de preu. Com és possible? La resposta és molt fàcil, només han de sortir al carrer i contemplar els cables de telefònica que pengen per les façanes dels edificis. Manyocs de fils rebregats i posats de qualsevol manera, sense respectar finestres, ni portes, ni res de res. Sembla com si ningú fos responsable d’aquests cables i que sorgissin del no res, com una mena d’arrels amb vida pròpia. Però la realitat és que la sofisticada societat de la informació global passa per aquests fils i a preu d’or! No ens ha d’estranyar que passin les coses que passen, amb els trens i amb tot plegat. No deu ser que –al nostre país– la intel·ligència ha mort i jo no n’he vist la necrològica?
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…