Ves al contingut principal

Estic cablejat


M’estic fent vell, me’n fa adonar el fet que cada vegada m’interessen més les pàgines d’economia dels diaris; deu ser que el color salmó s’adiu amb l’edat? El següent pas, em diuen, és obrir cada dia el diari per la pàgina de les esqueles. Fins aquí encara no hi he arribat, però tot és qüestió de temps.
L’altre dia, entre notícies gairebé surrealistes sobre la borsa i el preu dels cereals, em va cridar l’atenció un article on es comparava la velocitat de la informació a Internet en diversos països industrialitzats. Com en tot, el nostre país anava en el furgó de cua, però en aquest cas les diferències eren horroroses. Si aquesta velocitat de les dades per la xarxa fos comparable a la dels automòbils, diríem que a Espanya encara anem en un dos cavalls i que al Japó van amb reactors supersònics. La comparació és exacta perquè en el país del sol naixent la velocitat d’Internet és 44 (quaranta-quatre, per als de lletres) vegades més ràpida que a l’Estat Espanyol. La diferència és abismal. Algú segur que deu pensar que el Japó està molt lluny i que vés-a-saber-tu què passa en aquell remot i estrany país asiàtic; però resulta que aquí mateix, en la propera i veïna França, la velocitat de la xarxa és 14 (catorze) vegades més ràpida que la nostra, i, per a més inri, a meitat de preu. Com és possible? La resposta és molt fàcil, només han de sortir al carrer i contemplar els cables de telefònica que pengen per les façanes dels edificis. Manyocs de fils rebregats i posats de qualsevol manera, sense respectar finestres, ni portes, ni res de res. Sembla com si ningú fos responsable d’aquests cables i que sorgissin del no res, com una mena d’arrels amb vida pròpia. Però la realitat és que la sofisticada societat de la informació global passa per aquests fils i a preu d’or! No ens ha d’estranyar que passin les coses que passen, amb els trens i amb tot plegat. No deu ser que –al nostre país– la intel·ligència ha mort i jo no n’he vist la necrològica?
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…