Ves al contingut principal

Eisenhower


En Just Casero una vegada va escriure un article premonitori que portava per títol “Jo, que moriré de càncer”. En realitat el que volia en aquell moment era cridar l’atenció i solidaritzar-se amb els malalts de càncer, en un moment en què ell ostentava precisament la responsabilitat de l’àrea de sanitat de la Diputació de Girona.
Seguint el seu exemple, en un primer moment vaig tenir la temptació de titular aquesta barretada amb un “Jo, que moriré d’Alzheimer”, però després del que va passar amb en Just no he volgut posar a prova el meu destí. Els humans, seguint tantes i antiquíssims costums, hem tractat d’amagar darrere de parets opaques aspectes de la nostra vida que, per altra banda, compartim amb tota la humanitat. Tots naixem de mare i arrosseguem tares d’alguna mena durant tota la nostra existència i al final ens morim de malalties mortals de necessitat. Aleshores què en traiem, d’amagar-ho? Hem de saber afrontar tota mena de reptes. Els metges inverteixen temps i esforços per intentar identificar i després curar dolències que ens inoportunen. El professor James Parkinson va donar nom a uns famosos tremolors, el doctor John Langdon Haydon Down va posar el seu nom a una mançança hederitària que aquí s’atribuïa a una herència mongòlica, i el molt respectable neuròleg Alois Alzheimer va descriure tots els aspectes d’una malaltia que fa perdre la capacitat de recordar. En Pasqual Maragall, que no és metge i que passarà a la història per altres motius, va reconèixer recentment –en un gest que l’honora– que pateix aquest mal incurable que esborra de mica en mica el passat que tant ens ha costat atresorar. Probablement hi haurà un abans i un després d’aquest anunci i tots plegats tractarem d’una manera diferent els que pateixen aquesta dolència i, sobretot, els seus familiars. Tots direm pel seu nom al president quan el trobem pel carrer i, per si de cas no sabem pronunciar el nom de la seva malaltia, li preguntarem per la seva relació amb el senyor Eisenhower, que com tothom sap també era un president.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…