Ves al contingut principal

Acte de paciència

El mes d’agost de l’any 1967, un grup de gironins joves i aguerrits van decidir enfrontar-se amb l’establishment de l’època i van convocar un premi literari en català. En una ciutat ensopida, grisa i apocada, el fet fou tan memorable que la inèrcia d’aquella gloriosa empenta fou suficient per anar rodant durant quatre dècades prodigioses; entre les convulsions dels anys setanta, les il·lusions dels anys vuitanta, els èxits dels anys noranta i les decepcions dels anys zero.
Ara, amb una mostra a la Fontana d’Or, s’ha volgut rememorar tota aquesta història dels Bertrana, des d’aquell ja llunyà Estat d’excepció de Manuel de Pedrolo fins al desert d’enguany. La història dels Bertrana ha estat salpebrada de requadres en blanc, com en el joc de l’oca. Tots els llibres dels Bertrana, posats en filera, semblen com una mena de tauler acolorit, però al contrari que a l’oca, cada espai desert és un salt en el buit, una balda trencada.
Després de la inauguració de l’exposició, la fundació que organitza els premis va convidar premiats, jurats, amics i representants de la societat en general a un dinar, en un rutilant hotel sobre la muntanya de les Pedreres. La culminació d’aquest àpat va consistir en un seguit de discursos, de gent que es dedica a fer actes malabars amb les paraules, amb el colofó brillant d’un conseller de cultura que sembla que camini de puntetes sobre el caliu roent de les subvencions i els afalacs.
El llibre de Pedrolo no es publicà amb el títol que suggeria l’autor, perquè la censura –o l’autocensura– de l’època no ho permeté i va arribar finalment als lectors com a Acte de violència. És curiós que quaranta anys després, l’ambient que surava entre els convidats era d’un cert “estat de decepció”, com si tot hagués donat moltes voltes per acabar com estava, però amb els papers canviats. Ara l’establishment anima els organitzadors a continuar i la resta ens ho mirem com un “acte de paciència”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…