Ves al contingut principal

Acte de paciència

El mes d’agost de l’any 1967, un grup de gironins joves i aguerrits van decidir enfrontar-se amb l’establishment de l’època i van convocar un premi literari en català. En una ciutat ensopida, grisa i apocada, el fet fou tan memorable que la inèrcia d’aquella gloriosa empenta fou suficient per anar rodant durant quatre dècades prodigioses; entre les convulsions dels anys setanta, les il·lusions dels anys vuitanta, els èxits dels anys noranta i les decepcions dels anys zero.
Ara, amb una mostra a la Fontana d’Or, s’ha volgut rememorar tota aquesta història dels Bertrana, des d’aquell ja llunyà Estat d’excepció de Manuel de Pedrolo fins al desert d’enguany. La història dels Bertrana ha estat salpebrada de requadres en blanc, com en el joc de l’oca. Tots els llibres dels Bertrana, posats en filera, semblen com una mena de tauler acolorit, però al contrari que a l’oca, cada espai desert és un salt en el buit, una balda trencada.
Després de la inauguració de l’exposició, la fundació que organitza els premis va convidar premiats, jurats, amics i representants de la societat en general a un dinar, en un rutilant hotel sobre la muntanya de les Pedreres. La culminació d’aquest àpat va consistir en un seguit de discursos, de gent que es dedica a fer actes malabars amb les paraules, amb el colofó brillant d’un conseller de cultura que sembla que camini de puntetes sobre el caliu roent de les subvencions i els afalacs.
El llibre de Pedrolo no es publicà amb el títol que suggeria l’autor, perquè la censura –o l’autocensura– de l’època no ho permeté i va arribar finalment als lectors com a Acte de violència. És curiós que quaranta anys després, l’ambient que surava entre els convidats era d’un cert “estat de decepció”, com si tot hagués donat moltes voltes per acabar com estava, però amb els papers canviats. Ara l’establishment anima els organitzadors a continuar i la resta ens ho mirem com un “acte de paciència”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…