Ves al contingut principal

Tres imatges


Fotografiar és atrapar el temps amb una càmera. Les fotografies mostren amb certesa moments –Cartier Bresson en deia “instants decisius”– que d’altra manera es perdrien irreversiblement enmig d’un món en moviment continu. Les fotografies ens ensenyen a contemplar la vida amb una mirada que reposa definitivament sobre la imatge.
Les fotografies, més enllà de restar oblidades en un calaix, en una hemeroteca o en la fredor glacial d’un cedé, romanen també, moltes vegades, gravades per sempre en la nostra memòria. Jo mateix, per exemple, recordaré sempre tres imatges d’aquest dimecres tres d’octubre, i totes tres tenen per protagonistes els mateixos ulls. Uns ulls que contemplen la realitat amb l’òptica meravellada de qui aprèn cada dia coses noves. En la primera imatge són els ulls de Rosa Congost, que miren i que escolten amb admiració un Modest Prats que parla de Déu, de Job i dels altres. Un esguard que es troba de tant en tant amb el d’Anna Maria Geli i el de la resta de professors i alumnes a la Sala de Graus de la Facultat de lletres. En la segona imatge hi tornen a sortir els ulls de la Rosa, contemplant amb sorpresa els gestos de Dario Fo, aquesta vegada entre la complicitat continguda de Giovanni Albertocchi i d’un públic disposat a sentir el mestre més enllà de les llengües conegudes i estudiades en aquesta facultat. En la tercera imatge, en canvi, els ulls de la Rosa estan amagats, són els ulls brillants d’una admiradora secreta, que escolta de reüll la veu del poeta. Mentre en Quim Español i la Rosa Font van desgranant els seus poemes, amb la cadència matemàtica dels hendecasíl·labs, la Rosa es fa seus fins i tot els silencis. Vivim en una ciutat on tot es condensa, el mateix dia, a les mateixes hores, però hi ha ciutadans que tenen la virtut de ser presents sempre en tots els llocs alhora. Els ulls de la Rosa no sempre hi són, però en aquest cas puc dir que hi eren.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…