Ves al contingut principal

Racons secrets

Girona és una ciutat trepidant en el més ample sentit del terme. El públic entra i surt constantment dels bars, dels restaurants i de les botigues de roba. Els nens arriben i marxen de les escoles, acompanyats dels seus pares i/o dels seus avis. La vida pels carrers de la ciutat és un devessall interromput de gent, que circula amunt i avall sense parar.
Un petit recorregut a peu pels carrers més cèntrics pot suposar una inversió important de temps i cops de colze i si, a més, et topes amb alguna de les temibles “romegueres” gironines, et poden tocar les quaranta abans d’arribar al teu destí. Passejar-se per Girona pot convertir-se en un problema complicadíssim. Per poder passar per segons quins carrers de la part vella fins i tot és aconsellable demanar tanda:
–Qui és l’últim?
–Servidora!
–Que em deixaria passar? Només vaig a fer un encàrrec...
–Quina cara, jo ja fa mitja hora que m’espero!
Si vols circular per la ciutat sense problemes, ja cal que et programis bé el dia. És recomanable que vagis ben calçat, a poder ser amb sabates de muntanya per poder passar per carrers cruspits –literalment– per les excavadores, i amb una protecció per les orelles que t’aïlli dels sorolls trepanadors, dels crits dels paletes i de les sirenes de les ambulàncies i les sirenes de la Policia Municipal i les sirenes dels bombers i les sirenes dels Mossos d’Esquadra i les sirenes de les alarmes dels cotxes i les sirenes de les alarmes de les botigues...
Tot aquest brogit desesperant, a vegades ens pot fer pensar que no hi ha cap racó a recés, però la sort de Girona és que està plena de racons silenciosos, tranquils, completament allunyats del mundanal xivarri. Racons solitaris on es pot admirar el vol sense rumb aparent d’una mosca o la quietud eterna d’una teranyina. Girona és una ciutat d’innumerables museus i de sales d’art, que només s’omplen un parell de dies a l’any, quan l’olor dels canapès atrau a uns quants despistats, disposats a sentir ves a saber tu quines bajanades a canvi d’omplir el ventre de pena. Però la resta de l’any es converteixen en afraus de bonança on, els gironins ben informats, hi passem les estones més venturoses. Espero no haver descobert cap secret i en tot cas recomano als lectors discreció absoluta sobre el tema, no sigui cas que m’espatllin aquests darrers racons secrets.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…