Ves al contingut principal

Racons secrets

Girona és una ciutat trepidant en el més ample sentit del terme. El públic entra i surt constantment dels bars, dels restaurants i de les botigues de roba. Els nens arriben i marxen de les escoles, acompanyats dels seus pares i/o dels seus avis. La vida pels carrers de la ciutat és un devessall interromput de gent, que circula amunt i avall sense parar.
Un petit recorregut a peu pels carrers més cèntrics pot suposar una inversió important de temps i cops de colze i si, a més, et topes amb alguna de les temibles “romegueres” gironines, et poden tocar les quaranta abans d’arribar al teu destí. Passejar-se per Girona pot convertir-se en un problema complicadíssim. Per poder passar per segons quins carrers de la part vella fins i tot és aconsellable demanar tanda:
–Qui és l’últim?
–Servidora!
–Que em deixaria passar? Només vaig a fer un encàrrec...
–Quina cara, jo ja fa mitja hora que m’espero!
Si vols circular per la ciutat sense problemes, ja cal que et programis bé el dia. És recomanable que vagis ben calçat, a poder ser amb sabates de muntanya per poder passar per carrers cruspits –literalment– per les excavadores, i amb una protecció per les orelles que t’aïlli dels sorolls trepanadors, dels crits dels paletes i de les sirenes de les ambulàncies i les sirenes de la Policia Municipal i les sirenes dels bombers i les sirenes dels Mossos d’Esquadra i les sirenes de les alarmes dels cotxes i les sirenes de les alarmes de les botigues...
Tot aquest brogit desesperant, a vegades ens pot fer pensar que no hi ha cap racó a recés, però la sort de Girona és que està plena de racons silenciosos, tranquils, completament allunyats del mundanal xivarri. Racons solitaris on es pot admirar el vol sense rumb aparent d’una mosca o la quietud eterna d’una teranyina. Girona és una ciutat d’innumerables museus i de sales d’art, que només s’omplen un parell de dies a l’any, quan l’olor dels canapès atrau a uns quants despistats, disposats a sentir ves a saber tu quines bajanades a canvi d’omplir el ventre de pena. Però la resta de l’any es converteixen en afraus de bonança on, els gironins ben informats, hi passem les estones més venturoses. Espero no haver descobert cap secret i en tot cas recomano als lectors discreció absoluta sobre el tema, no sigui cas que m’espatllin aquests darrers racons secrets.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…