Ves al contingut principal

Llegendes de Girona



Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana(1), es va començar a covar el gros dels elements quimèrics –i algun dels reals– que han servit per alimentar l’imaginari comú de la nostra ciutat. Al final només ens queda triar entre lleones, mosques, bruixes o jueves. Som el que triem ser i sempre ens queda l’oportunitat de fer-ho bé(2).
De totes les editorials del món, en Pep Prieto va haver de triar la meva(3). Vaig sentir d’una tacada el resultat d’innombrables preguntes, que en realitat jo no havia formulat ni tenia cap mena de ganes de sentir. «La meva mare?, ara li parlaré de la meva mare(4). Però ràpidament vaig compendre que en realitat no era res personal, simplement una qüestió de negocis(5). El primer resultat d’aquella entrevista va ser la publicació d’un llibre que portava per títol La disfressa de l’indigent, una metàfora sobre el sentit de la vida, sobre les giragonses de la vida que, com un budell recargolat, sempre acaba allà mateix on la realitat put. Els periodistes han aprés, per pròpia experiència, que la veritat és com una manta que sempre et deixa els peus fred(6). Els periodistes sempre intenten escalfar-se el peus buscant la veritat a hores lliures, l’única veritat incontestable, just en el límit on la veritat comença a perdre el nom per convertir-se en llegenda. En Pep ha trobat la manera de continuar el seu discurs, sobre la vida dura del periodista de províncies, amb Mala premsa, una narració sòlida, que no es dissoldrà sota la pluja(7) de les tardors gironines, perquè està escrit amb ganes de durar. Pot passar que els campanars punxeguts s’esquerdin, que els esgraons nummulítics de la catedral s’engrunin, que els carrers s’omplin d’automòbils pestil·lents o de turistes impenitents, però sempre ens quedarà Girona(8), aquesta Girona imaginaria que en Pep Prieto contribueix a construir amb els seus llibres.

(1) Star Wars. George Lucas (1977)
(2) Spiderman 3. Sam Raimi (2007)
(3) Casablanca. Michael Curtiz (1943)
(4) Blade Runner. Ridley Scott (1982)
(5) The Godfather. Francis Ford Coppola (1974)
(6) Dead Poets Society. Peter Weir (1989)
(7) Blade Runner. Ridley Scott (1982)
(8) Casablanca. Michael Curtiz (1943)
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…