Ves al contingut principal

Àlies Boadella


Després de posar un títol com aquest, l’articulista ja hauria fet prou mèrits com per demanar un any sabàtic, però m’arrisco a continuar escrivint. En aquest país on ens ha tocat viure ens fan conduir per la dreta i ens passem tot el recorregut contemplat amb enveja com la resta de mortals ja vénen de tornada –i per l’esquerra!–. Els catalans som així, ens impacientem perquè sempre pensem que hem agafat el carril equivocat i si, a més, de tant en tant algun espavilat avança tocant el clàxon, ens posem fets una fúria.
L’Albert Boadella és un d’aquells que estan tocant la botzina a totes hores, és la seva manera de dir-nos que ens espavilem. A mi em passa, tinc una tendència a quedar-me adormit quan ja fa una estona que espero en un semàfor en vermell, aleshores sempre va bé que algú em desperti dels meus sons de marmota. Ara l’Albert ha trobat la manera d’espavilar-me, escrivint un llibre que porta per títol Adiós Cataluña, una crònica d’amor i de guerra que he llegit amb la golafreria amb què els nens es mengen els dolços més prohibits. Amb les idees de l’Albert em passa el mateix que amb els articles del bisbe de Girona, o amb les opinions d’en Joan B. Culla, o les intervencions públiques d’en Josep-Maria Terricabres, o els quadres d’en Tàpies; em passa que no hi estic sempre d’acord. Amb tot, i després de gairebé 49 anys trepitjant aquesta terra, segueixo pensant que el nostre país és precisament el resultat de la suma de tots plegats i que no hi valen exclusions ni autoexclusions, mal ens pesi als uns o als altres. Hem de poder conviure tots plegats, acceptant uns mínims plantejaments, perquè si nó mal anirem. No hi haurà nació ni llengua que valguin. Si no puc saludar pel carrer l’Albert Boadella per por de ser expulsat de la tribu i no puc gaudir dels muntatges d’Els Joglars perquè els teatres no els programen, ja em diran què en puc esperar més, d’aquest país? Potser jo també començaré a tocar la botzina.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…