Ves al contingut principal

La conspiració gironina

La “gran teoria de la conspiració gironina” és una variant de la “Gran conspiració mundial”. És estrany, ja ho sé, però n’hi ha molts –més amants de les hipòtesis que de la praxi– que van per la vida convençuts que tot plegat ha estat planejat des de l’antiguitat per una societat secreta i que, ens agradi o no, només uns quants van guiant els fils de la història.
Les teories conspiratives van bé per explicar-ho tot, des de la caiguda de les torres bessones fins a la derrota de l’equip local en la lligueta d’ascens, passant pel fracàs més absolut d’alguns en les relacions personals. A Girona, com a qualsevol altre indret del món, hi ha adeptes fervents d’aquesta creença, adaptada –naturalment– a la idiosincràsia local. Dediquen gran part dels seus esforços a buscar lligams, reals o imaginaris, entre les persones que no els són simpàtiques. La impossibilitat de demostrar aquesta mena de teories no és excusa per deixar-hi de creure i com més enrevessada sigui millor. Els adeptes de la teoria de la conspiració són gent que en un moment donat s’han sentit especialment marginats i, com els dolents de les pel·lícules de sèrie B, intenten venjar-se com sigui. Però el seu punt dèbil és precisament aquesta tendència al victimisme, que els porta a desenvolupar teories massa complicades per ser acceptades fàcilment pels que haurien de fer-los costat. La gran teoria de la conspiració gironina sorgeix només quan el tedi inspira algun article d’opinió, o quan la rutina acadèmica produeix –per acumulació de gasos– algun annex d’algun treball d’història i, naturalment, en els monòlegs de cantonada que alguns gironins practiquen amb la mirada guerxa, la barba erecta i la conspícua constància dels conspiradors més aguerrits.
Què faríem sense aquesta mena de distraccions? Segurament ens hauríem de quedar a casa mirant la tele. Un programa de qualsevol tele menys de Televisió de Girona, que aquests són part de la conspiració!
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…