Ves al contingut principal

Notes d'estiu a Camprodon


Els pobles del Pirineu viuen a un ritme diferent, el sol quan aconsegueix sortir de darrere les muntanyes ja ha suat la cansalada i la gent el rep amb una mena d’escepticisme congènit. L’horitzó és més curt, les distàncies recargolades i els espais són sempre inclinats. Tot això fa que la gent sigui diferent, sembla que vagin eternament de gairell, et saluden amb la mirada esbiaixada i et tracten de tu o de vós, perquè en el vocabulari dels habitants de valls estretes difícilment hi poden cabre paraules de més d’una síl·laba.
Camprodon és una vila de muntanya, de voreres estretes rosegades pels automòbils i de grans avingudes sota l’ombra generosa de vells castanyers. Sota la gran visera de Can Rigat els senyors i les senyores de Barcelona –i alguns de Girona– encara es poden permetre el luxe de parar la fresca, en ple mes d’agost, abrigats amb les seves rebeques de color pistatxo o de color de pollastre congelat. Camprodon és una vila d’estiuejants, amb Club de Tennis i Club de Golf, amb cinema familiar i piscina municipal.
La piscina de Camprodon és una porció d’aigua clorada envoltada de gespa apetitosa. Una verdor que ha begut d’innumerables pluges i que s’estén com un coixí que els forasters aprofiten per estirar-s’hi i parar un sol precari, que la meteorologia local amenaça constantment. Una música estúpida, que sorgeix d’algun altaveu impertinent, trenca l’encant d’un paisatge idíl·lic i entre les muntanyes sorgeixen grans globus carregats d’aigua, que poden desinflar-se en qualsevol moment sobre un poble ja de per si força humit. A Camprodon la resta del món sembla com una idea llunyana, que els diaris i la televisió intenten explicar sense gaire èxit i les notícies, finalment, semblen històries estranyes inventades per éssers malvats. L’any que ve espero poder tornar a Camprodon, mentrestant no us estranyi veure’m caminar per Girona, mirant de reüll els aparadors de les botigues: jo també estic buscant un jersei de color de pollastre congelat, que no desentoni en un poble feliç.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…