Ves al contingut principal

L'Arxiu i la Memòria

En Lluís Costa és arxiver, una professió de risc. Viure entre papers i custodiar documents sovint comporta problemes, perquè tant els uns com els altres van carregats de paraules i les paraules de males intencions.
Sobretot, quan el que es tracta és de salvaguardar la història, la cosa encara es complica més, perquè tothom tendeix a mirar-s’ho a través d’un sistema complicadíssim de miralls deformats, que algun despistat anomena “memòria”. Però la memòria és una substància que s’impregna de sensacions superficials i d’olors profundes, d’emocions tendres i d’experiències imaginatives. Els nostres avis van ser persones entranyables, que protagonitzaven tota mena de batalletes i d’acudits divertits. Si féssim la suma i la mitjana de tot el que ens van explicar els nostres iaios, arribaríem fàcilment a la conclusió que la Guerra Civil no fou altra cosa que una mena d’arrossada popular. Però la veritat històrica, més enllà de les veritats virtuals, explicades de boca en boca, de pares a fills, és el que queda escrit en els documents, en les cartes i en els expedients, o en articles com aquest, el qual, un dia o l’altre, algú també me’l retraurà. L’escriptor txec Milan Kundera deia que precisament en els dossiers i els arxius de la policia és on podem trobar les proves de la nostra immortalitat. Els documents queden i les paraules se les endú un vent que per molt que ens pensem el contrari, no és ben bé el vent de la història. En Lluís Costa, com a bon arxiver que és, segur que aprèn de cada document que li passa per les mans, però encara tenia una lliçó per aprendre. Una lliçó que alguns li han volgut donar com si ell fos el responsable del contingut dels documents que custodia. Potser a algú li agradaria que en Lluís tanqués les portes del seu arxiu i que fes com Alphonse Allais, que a l’inici de les seves memòries deia allò de: «Tinc una memòria admirable, ho he oblidat tot».
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…