Ves al contingut principal

L'Arxiu i la Memòria

En Lluís Costa és arxiver, una professió de risc. Viure entre papers i custodiar documents sovint comporta problemes, perquè tant els uns com els altres van carregats de paraules i les paraules de males intencions.
Sobretot, quan el que es tracta és de salvaguardar la història, la cosa encara es complica més, perquè tothom tendeix a mirar-s’ho a través d’un sistema complicadíssim de miralls deformats, que algun despistat anomena “memòria”. Però la memòria és una substància que s’impregna de sensacions superficials i d’olors profundes, d’emocions tendres i d’experiències imaginatives. Els nostres avis van ser persones entranyables, que protagonitzaven tota mena de batalletes i d’acudits divertits. Si féssim la suma i la mitjana de tot el que ens van explicar els nostres iaios, arribaríem fàcilment a la conclusió que la Guerra Civil no fou altra cosa que una mena d’arrossada popular. Però la veritat històrica, més enllà de les veritats virtuals, explicades de boca en boca, de pares a fills, és el que queda escrit en els documents, en les cartes i en els expedients, o en articles com aquest, el qual, un dia o l’altre, algú també me’l retraurà. L’escriptor txec Milan Kundera deia que precisament en els dossiers i els arxius de la policia és on podem trobar les proves de la nostra immortalitat. Els documents queden i les paraules se les endú un vent que per molt que ens pensem el contrari, no és ben bé el vent de la història. En Lluís Costa, com a bon arxiver que és, segur que aprèn de cada document que li passa per les mans, però encara tenia una lliçó per aprendre. Una lliçó que alguns li han volgut donar com si ell fos el responsable del contingut dels documents que custodia. Potser a algú li agradaria que en Lluís tanqués les portes del seu arxiu i que fes com Alphonse Allais, que a l’inici de les seves memòries deia allò de: «Tinc una memòria admirable, ho he oblidat tot».
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…