Ves al contingut principal

Complanta en la mort d'Antònia Adroher


Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments.
No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva.
Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable.
Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules?
Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots.
Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida.
La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals.
Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor.
Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia.
Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement.
Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures.
Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai.
Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides.
Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat!

(Llegit en l'Homenatge Popular del dia 28 de setembre de 2007)
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…