Ves al contingut principal

Complanta en la mort d'Antònia Adroher


Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments.
No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva.
Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable.
Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules?
Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots.
Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida.
La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals.
Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor.
Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia.
Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement.
Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures.
Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai.
Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides.
Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat!

(Llegit en l'Homenatge Popular del dia 28 de setembre de 2007)
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…