Ves al contingut principal

Carme Renedo


La Casa de Cultura de Girona és un edifici potent, fou durant molts anys l’hospici provincial i entre els seus murs, amb una mica d’imaginació, encara s’hi pot sentir la remor d’aquells nens que –com el meu avi– hi van passar bona part de la seva infantesa. Probablement la seva vida en aquell casalot, ara fa justament cent anys, hauria pogut inspirar més d’una escena d’El perfum, però això ja és una altra història.
Ara mateix la Casa està sense direcció, per fins fa ben poc ha estat dirigida per la Carme Renedo. Algun dia la Carme també podrà dir que hi ha passat una part de la seva vida, concretament quatre anys. Però ara la Renedo ha estat cridada a més altes instàncies. Deixa al seu darrere una Casa ben gestionada i el seu futur perfectament encarrilat, amb un projecte de reforma que, de portar-se a terme, acabarà de rentar la cara, de retruc, a tot el barri. La Carmeta és una dona menuda, d’ulls incisius i somriure fàcil; optimista de mena –igual que Charles Schulz, el creador de Charlie Brown– sembla que vagi per la vida preguntant-se «si al meu voltant tot funciona, què dec estar fent bé?». Però la qüestió objectiva és que en aquests quatre anys ho ha fet molt bé i per raons com aquesta ara anirà cada dia a Barcelona, un destí molt proper si el comparem amb aquell de Tel-Aviv, on també hi va passar una bona temporada. A ella no li fa por anar i venir cada dia del cap i casal; seguidora entusiasta com és de la sèrie Star Trek, segur que trobarà la manera d’autotransportar-se. La Carme Renedo és la prova vivent que amb un somriure intel·ligent es pot arribar molt lluny. Espero que el timó de la Casa de Cultura de Girona quedi en bones mans i que el qui vingui faci igual que la Carme, admiradora d’aquell capità Jean-Luc Picard de l’Enterprise, que deia allò de «no en tinc prou complint les ordres, necessito saber que ho estic fent bé».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…