Ves al contingut principal

L'Antònia Adroher ha mort


Ja fa temps, massa temps, que trobava a faltar l’Antònia. De fet ella realment ens va deixar molt abans d’aquest inici de tardor. El seu somriure ens amagava l’amargor dels comiats i els seus ulls, de mica en mica, es van anar diluint en un oceà d’oblit.
L’Antònia Adroher viurà sempre en la meva memòria, no podré extirpar mai la imatge clara del seu record, símbol d’una època en què uns quants van voler empènyer aquest país cap a un futur millor. Però el fet que els seus amics la tinguem sempre present no és cap consol per ningú, perquè aquest record no suma en la freda comptabilitat d’una ciutat massa petita per creure’s les seves grandeses i d’un país massa gran per admetre les seves debilitats.
L’Antònia fou la primera dona regidora de l’ajuntament de Girona, un càrrec que només va poder ostentar durant uns mesos, però això sí, en una època en què els dies valien per anys. El seu record com a mestra encara perdura en el cor de molts dels seus alumnes, però l’Antònia fou, a més un personatge políticament actiu durant tota la seva vida. Presidí durant anys el Casal Català de París i, juntament amb el seu company en Carmel Rosa, milità primer en el POUM, després en el Moviment Socialista i finalment en el PSC. La història de la seva vida, plasmada en un llibre de memòries que porta per títol La llavor dels somnis, és un compendi de tots els anhels i de totes les vicissituds per les quals ha hagut de passar el nostre país i recordar-la a ella serà sempre una manera de recordar el nostre passat.
Jean Jaurès, el fundador dels socialisme francès i mort víctima dels seus ideals pacifistes, va dir que «El coratge és saber comprendre la teva pròpia vida, el coratge és estimar la vida i mirar la mort amb serenor, el coratge és anar cap a l’ideal tot comprenent la realitat». L’Antònia, en Carmel i tots aquells vells militants del POUM foren víctimes –com en Jaurès– d’un present despietat, però no van deixar mai de lluitar per un món millor. Estic segur que el seu exemple ens continuarà il·luminant per sempre.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…