Ves al contingut principal

L'Antònia Adroher ha mort


Ja fa temps, massa temps, que trobava a faltar l’Antònia. De fet ella realment ens va deixar molt abans d’aquest inici de tardor. El seu somriure ens amagava l’amargor dels comiats i els seus ulls, de mica en mica, es van anar diluint en un oceà d’oblit.
L’Antònia Adroher viurà sempre en la meva memòria, no podré extirpar mai la imatge clara del seu record, símbol d’una època en què uns quants van voler empènyer aquest país cap a un futur millor. Però el fet que els seus amics la tinguem sempre present no és cap consol per ningú, perquè aquest record no suma en la freda comptabilitat d’una ciutat massa petita per creure’s les seves grandeses i d’un país massa gran per admetre les seves debilitats.
L’Antònia fou la primera dona regidora de l’ajuntament de Girona, un càrrec que només va poder ostentar durant uns mesos, però això sí, en una època en què els dies valien per anys. El seu record com a mestra encara perdura en el cor de molts dels seus alumnes, però l’Antònia fou, a més un personatge políticament actiu durant tota la seva vida. Presidí durant anys el Casal Català de París i, juntament amb el seu company en Carmel Rosa, milità primer en el POUM, després en el Moviment Socialista i finalment en el PSC. La història de la seva vida, plasmada en un llibre de memòries que porta per títol La llavor dels somnis, és un compendi de tots els anhels i de totes les vicissituds per les quals ha hagut de passar el nostre país i recordar-la a ella serà sempre una manera de recordar el nostre passat.
Jean Jaurès, el fundador dels socialisme francès i mort víctima dels seus ideals pacifistes, va dir que «El coratge és saber comprendre la teva pròpia vida, el coratge és estimar la vida i mirar la mort amb serenor, el coratge és anar cap a l’ideal tot comprenent la realitat». L’Antònia, en Carmel i tots aquells vells militants del POUM foren víctimes –com en Jaurès– d’un present despietat, però no van deixar mai de lluitar per un món millor. Estic segur que el seu exemple ens continuarà il·luminant per sempre.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…