Ves al contingut principal

Pujada de Sant Martí


Com la majoria dels carrers gironins, la pujada de Sant Martí és un carrer esguerrat. Neix com un carreró estret, afluent del carrer Ciutadans. Sobre el rètol que anuncia el seu nom encara ha sobreviscut, amb la pintura d´una època remota, un «prohibido fijar carteles» entre un manyoc de cables de Telefónica. La pujada, evidentment, s´enfila cap amunt com una escletxa entre les roques, i just en el punt on s´aixeca l´ascensor municipal que condueix cap al Portal Nou, trenca en angle recte i apunta cap al Seminari, on acaba el seu recorregut en olors de santedat.
El carrer fa olor de suor funcionarial, de funcionaris de la Diputació Provincial que suen la cansalada pujant la pujada, fins i tot de baixada. Els funcionaris són gent adusta, que mengen poc i que l´aigua només la toquen amb la punta dels dits abans d´entrar als seus despatxos de treball. Encomanats des de fa més de 150 anys pels efluvis monacals, et miren amb aquella cara de qui resa i treballa, de qui amb una mà cultiva pebrots i amb l´altra estudia els clàssics en llatí, en grec o en català prefabrià. La Pujada de Sant Martí és una carrer amb poques portes, els gironins l´utilitzem poc; les gestions a la Diputació són cosa de regidors de poble o de proveïdors que entren i surten amb el cap cot i l´esquena dreta. Ara el convent del Carme fa dies que està sense abat ni abadessa i els monjos resen cada dia, a l´hora nona, perquè la divina providència els proveeixi d´un nou pressupost amb el qual puguin fer front a les inquietuds municipals. Són coses dels nostres temps, però la comunitat postcarmelita continua funcionant sense problemes, Déu escanya, però no ofega. Aviat tindrem un nou president de la Diputació Provincial i tot continuarà el seu curs, fins i tot la pujada de Sant Martí ens semblarà a tots menys costeruda, els diputats impartiran ordre i els funcionaris podran continuar cultivant pebrots i cantant al·leluies. Tempori aptari decet!
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…