Ves al contingut principal

Pujada de Sant Martí


Com la majoria dels carrers gironins, la pujada de Sant Martí és un carrer esguerrat. Neix com un carreró estret, afluent del carrer Ciutadans. Sobre el rètol que anuncia el seu nom encara ha sobreviscut, amb la pintura d´una època remota, un «prohibido fijar carteles» entre un manyoc de cables de Telefónica. La pujada, evidentment, s´enfila cap amunt com una escletxa entre les roques, i just en el punt on s´aixeca l´ascensor municipal que condueix cap al Portal Nou, trenca en angle recte i apunta cap al Seminari, on acaba el seu recorregut en olors de santedat.
El carrer fa olor de suor funcionarial, de funcionaris de la Diputació Provincial que suen la cansalada pujant la pujada, fins i tot de baixada. Els funcionaris són gent adusta, que mengen poc i que l´aigua només la toquen amb la punta dels dits abans d´entrar als seus despatxos de treball. Encomanats des de fa més de 150 anys pels efluvis monacals, et miren amb aquella cara de qui resa i treballa, de qui amb una mà cultiva pebrots i amb l´altra estudia els clàssics en llatí, en grec o en català prefabrià. La Pujada de Sant Martí és una carrer amb poques portes, els gironins l´utilitzem poc; les gestions a la Diputació són cosa de regidors de poble o de proveïdors que entren i surten amb el cap cot i l´esquena dreta. Ara el convent del Carme fa dies que està sense abat ni abadessa i els monjos resen cada dia, a l´hora nona, perquè la divina providència els proveeixi d´un nou pressupost amb el qual puguin fer front a les inquietuds municipals. Són coses dels nostres temps, però la comunitat postcarmelita continua funcionant sense problemes, Déu escanya, però no ofega. Aviat tindrem un nou president de la Diputació Provincial i tot continuarà el seu curs, fins i tot la pujada de Sant Martí ens semblarà a tots menys costeruda, els diputats impartiran ordre i els funcionaris podran continuar cultivant pebrots i cantant al·leluies. Tempori aptari decet!
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…