Ves al contingut principal

Àngels d'estiu


Els àngels són com una mena de missatgers alats que es passegen entre nosaltres. A Girona sempre s’han venerat fins al punt de coronar el campanar de la catedral amb la imatge d’un angelot de bronze que vetlla simbòlicament per tots nosaltres. D’àngels, n’hi ha de moltes menes i la tradició ens diu que tots en portem un de guardaespatlles. Quan Sant Pere ha de pagar la mesada s’hi deu veure en un bull, sobretot per allò de les hores extres, els quinquennis i les baixes laborals per depressió.
A Girona, justament al barri de Sant Pere, hi ha el carrer de l’Àngel, l’últim carrer de la Ciutat vella abans d’arribar a la muralla. Si ens hem de creure allò de “on hi ha comerç hi ha vida”, hauríem de dir que el carrer de l’Àngel és un carrer mort. Únicament hi circulen veïns que entren i surten, a hores convingudes, de les escales i els pàrquings. Al capdamunt del carrer hi ha un jardí que els gironins, bàsicament, només visiten durant els dies de l’exposició de flors. És un jardí humil que reposa a l’ombra d’una gran figuera. Allà, entre les heures que escalen pels murs, hi ha la figura d’un àngel daurat –una mica kitsch– que ens mira amb cara de no haver trencat mai cap plat. Una part dels periodistes gironins el visiten d’amagat, sobretot els dies calmats d’estiu, per intentar sostreure-li alguna notícia, però l’esperit celestial se’ls mira impertèrrit i els periodistes han d’omplir el diari com poden, amb fotografies del Tour i notes de premsa que algun becari ha oblidat en el calaix. Fins i tot l’Hermes amb ales als talons, que inspira a l’altra part de la premsa gironina, també sembla dormir permanentment la migdiada. Però tranquils que ja arribarà setembre, i la figuera donarà els seus fruits, i l’àngel parlarà pels descosits, i l’Hermes volarà sobre la farinera, i la ciutat per fi renaixerà amb notícies fresques. Mentrestant millor que tots plegats ens dediquem a la vida contemplativa, sota l’ombra fresca del jardí d’un Àngel.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…