Ves al contingut principal

Àngels d'estiu


Els àngels són com una mena de missatgers alats que es passegen entre nosaltres. A Girona sempre s’han venerat fins al punt de coronar el campanar de la catedral amb la imatge d’un angelot de bronze que vetlla simbòlicament per tots nosaltres. D’àngels, n’hi ha de moltes menes i la tradició ens diu que tots en portem un de guardaespatlles. Quan Sant Pere ha de pagar la mesada s’hi deu veure en un bull, sobretot per allò de les hores extres, els quinquennis i les baixes laborals per depressió.
A Girona, justament al barri de Sant Pere, hi ha el carrer de l’Àngel, l’últim carrer de la Ciutat vella abans d’arribar a la muralla. Si ens hem de creure allò de “on hi ha comerç hi ha vida”, hauríem de dir que el carrer de l’Àngel és un carrer mort. Únicament hi circulen veïns que entren i surten, a hores convingudes, de les escales i els pàrquings. Al capdamunt del carrer hi ha un jardí que els gironins, bàsicament, només visiten durant els dies de l’exposició de flors. És un jardí humil que reposa a l’ombra d’una gran figuera. Allà, entre les heures que escalen pels murs, hi ha la figura d’un àngel daurat –una mica kitsch– que ens mira amb cara de no haver trencat mai cap plat. Una part dels periodistes gironins el visiten d’amagat, sobretot els dies calmats d’estiu, per intentar sostreure-li alguna notícia, però l’esperit celestial se’ls mira impertèrrit i els periodistes han d’omplir el diari com poden, amb fotografies del Tour i notes de premsa que algun becari ha oblidat en el calaix. Fins i tot l’Hermes amb ales als talons, que inspira a l’altra part de la premsa gironina, també sembla dormir permanentment la migdiada. Però tranquils que ja arribarà setembre, i la figuera donarà els seus fruits, i l’àngel parlarà pels descosits, i l’Hermes volarà sobre la farinera, i la ciutat per fi renaixerà amb notícies fresques. Mentrestant millor que tots plegats ens dediquem a la vida contemplativa, sota l’ombra fresca del jardí d’un Àngel.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…