Ves al contingut principal

Les ales d’un descregut


Sempre m’han dit “home de poca fe”, però s’equivoquen. Tinc les meves conviccions i són profundes, la meva fe és arrelada en el temps i a hores d’ara no hi penso renunciar de cap de les maneres. Crec en la no-existència de Déu, de cap déu. Aquesta creença, al contrari del que alguns puguin pensar, em reconforta. La bona fe –tal com deia André Gide– és una virtut essencialment laica.
Crec que la maldat de l’ésser humà sorgeix de les cavernes del seu cervell i no de la voluntat capciosa d’una criatura celestial. Crec que després de la mort no hi ha res, ni falta que fa; de moment ja tenim prous maldecaps aquí com per pensar en una vida eterna. Voldria ser respectuós amb tothom, però, quan veig persones disfressades a la moda del segle I, se’m escapa el riure i quan em parlen de miracles, de beats i de màrtirs, em vénen basques. De la meva no-creença en dic “fe”, perquè un no pot estar mai segur de res. Qui pot estar segur de la no-existència d’un ésser que no es manifesta? Simplement prefereixo pensar que no existeix, perquè l’opció contraria és excessivament inquietant. Ara, quan comencen a pesar els rigors de l’estiu, no sé si és el millor moment d’esventar aquesta mena de “postulats de fe”. Però m’és igual, la meva no-creença té un encefalograma més pla que la dels creients, jo no necessito reafirmar-la contínuament, ni anar-me a confessar –xiuxiuejant– dels meus pecats. De les meves febleses terrenals ja se’n preocuparan la justícia i els ordinadors d’hisenda, i de les altres, si finalment vaig errat, ja no hi ha res a fer. Quan m’arribi l’hora hauré d’apuntar-me a la resistència amb els àngels franctiradors –altrament dits “dimonis”– i continuar la lluita en el més enllà. James Barrie, el creador de Peter Pan, deia que la raó per la qual les mosques poden volar i nosaltres no, és que elles tenen una fe perfecta. Tenir fe, en el seu cas, vol dir tenir ales i els descreguts, imperfectes com som, no tenim ales de mosca ni d’àngel, ni de fada, simplement ens arrapem a la realitat amb les urpes de la raó.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…