Ves al contingut principal

Les ales d’un descregut


Sempre m’han dit “home de poca fe”, però s’equivoquen. Tinc les meves conviccions i són profundes, la meva fe és arrelada en el temps i a hores d’ara no hi penso renunciar de cap de les maneres. Crec en la no-existència de Déu, de cap déu. Aquesta creença, al contrari del que alguns puguin pensar, em reconforta. La bona fe –tal com deia André Gide– és una virtut essencialment laica.
Crec que la maldat de l’ésser humà sorgeix de les cavernes del seu cervell i no de la voluntat capciosa d’una criatura celestial. Crec que després de la mort no hi ha res, ni falta que fa; de moment ja tenim prous maldecaps aquí com per pensar en una vida eterna. Voldria ser respectuós amb tothom, però, quan veig persones disfressades a la moda del segle I, se’m escapa el riure i quan em parlen de miracles, de beats i de màrtirs, em vénen basques. De la meva no-creença en dic “fe”, perquè un no pot estar mai segur de res. Qui pot estar segur de la no-existència d’un ésser que no es manifesta? Simplement prefereixo pensar que no existeix, perquè l’opció contraria és excessivament inquietant. Ara, quan comencen a pesar els rigors de l’estiu, no sé si és el millor moment d’esventar aquesta mena de “postulats de fe”. Però m’és igual, la meva no-creença té un encefalograma més pla que la dels creients, jo no necessito reafirmar-la contínuament, ni anar-me a confessar –xiuxiuejant– dels meus pecats. De les meves febleses terrenals ja se’n preocuparan la justícia i els ordinadors d’hisenda, i de les altres, si finalment vaig errat, ja no hi ha res a fer. Quan m’arribi l’hora hauré d’apuntar-me a la resistència amb els àngels franctiradors –altrament dits “dimonis”– i continuar la lluita en el més enllà. James Barrie, el creador de Peter Pan, deia que la raó per la qual les mosques poden volar i nosaltres no, és que elles tenen una fe perfecta. Tenir fe, en el seu cas, vol dir tenir ales i els descreguts, imperfectes com som, no tenim ales de mosca ni d’àngel, ni de fada, simplement ens arrapem a la realitat amb les urpes de la raó.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…