Ves al contingut principal

Mestres del segle XXI


La Universitat de Girona ha anat inventant-se ella mateixa, han sorgit facultats allà on només hi havia camps d’userda, col·legis universitaris sobre les runes de convents abandonats i aules en barracons provisionals. Poca gent recorda com va començar tot plegat i pocs professors poden exhibir en el seu currículum una llarga trajectòria acadèmica. Només els qui hi són des d’abans que la universitat fos universitat poden parlar amb l’autoritat que dóna la perspectiva històrica.
És el cas de l’Escola de mestres, altrament dita Facultat d’educació i Psicologia, governada amb mà valenta per mestres convençuts de la seva tasca. Ells formen els, i les, que hauran de convertir els infants en éssers capaços, i capaces, de desenvolupar-se en una societat complexa. Ara, aquests mestres de mestres, han decidit buidar totes les seves idees, sobre la reforma dels estudis de mestre, en un llibre cooperatiu, que donarà les pautes a seguir en aquest camp. Ens alerten, entre altres coses, que en aquest món tecnologicament tan avançat, on tantes feines s’han substituït per la freda eficiència de les màquines, els nens, i les nenes, no es poden ni es podran ensenyar mai sense mestres. Sembla una obvietat, però no tothom ho té clar. En Joan Manel del Pozo en l’acte de presentació del llibre –Mestres del segle XXI– ho deia utilitzant una frase d’Albert Einstein: «Mai havíem tingut tants mitjans al servei de causes tan confuses». La connexió a distància ens fa perdre, cada dia més, la comunicació pell a pell. El contacte imprescindible, directe i diari entre el mestre i l’alumne, és el que permet la comunicació educativa. Calen bones formes i bons fons per a formar persones justes. Els mestres, aquests mestres de Girona, han comprès que cal una autoexigència permanent per a mantenir ben alt el llistó ètic, que ens ha de permetre a tots plegats continuar formant els nostres fills.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …