Ves al contingut principal

L'arbre de la plaça


L’arbre de la plaça és un plàtan enorme, de tronc curt i robust, i d’escorça blanca –tal com deia Valéry– com la pell d’un jove escita. Les seves branques rabassudes han viatjat més en amplada que en alçada i la capçada sembla dibuixar més aviat el perfil de l’esquena d’un vell geperut. El seu gran embalum produeix una ombra neta que protegeix, d’una sola tacada, la meitat de les parades de verdures del mercat.
La companyia prodigiosa del gran plàtan dóna empara a una plaça vençuda pels angles inquietants de l’arquitectura moderna. De bon matí les orenetes giren frenèticament al seu voltant, enmig d’una xiscladissa que les gavines coregen de lluny i que els coloms es miren amb indiferència. L’arbre de la plaça del mercat, més enllà de la seva naturalesa vegetal és una presència viva que transcendeix de lluny la durada relativa i modesta de les nostres vides. Com a mínim cinc generacions de gironins han gaudit de la seva ombra protectora i probablement només els arbres de la devesa el superen en edat i alçada, però aquells plàtans han mamat d’altres llets, són arbres senyors i algú ha vetllat permanentment per la seva supervivència. El plàtan de la plaça, en canvi, ha anat a la seva i només, ja de gran, ha merescut el reconeixement dels gironins, deixant-lo viure enmig d’una plaça dura. Espero que les seves fulles palmades verdegin encara durant anys i que la seva ombra venerable i pacífica ens aculli al llarg de molts estius. Girona és una ciutat que sovint oblida la importància dels plaers quotidians, arbres com aquest haurien de ser nombrats ciutadans honoraris. Fins i tot podríem proposar que el plàtan de la plaça del mercat llegís –amb el seu silenci– el pregó de Fires; seria un bon exemple per a tots plegats, en un any electoral on segur que la majoria hem parlat massa.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…