Ves al contingut principal

La gruada família

La Sagrada Família és una mena d’església, amb vocació de mona de pasqua, que no acaba de ser ni una cosa ni l’altra. Fa cent vint-i-cinc anys que es van començar les obres i encara van per la meitat. Després es queixaran dels dèficits en infraestructures! Els turistes s’hi fotografien, sota les grues eternes, seguint el conegut ritual de “si avui és dimecres, això és Barcelona”; perquè quan es passa per la ciutat comtal la visita a l’obra que inicià Gaudí és d’obligat compliment.
Amb el temps aquest temple s’ha convertit en el símbol d’una religiositat caduca, encarnada per catalans que encara combreguen diàriament amb les hòsties reconsagrades del catolicisme romà, de la democràcia cristiana i de l’Opus Dei. Diuen que amb les obres del túnel de l’AVE s’ensorrarà. No tindrem aquesta sort. En plena Guerra Civil, George Orwell, que fins aleshores creia en el bon gust del catalans, quan va veure per primera vegada aquest temple expiatori va deixar escrit que li estranyava molt que una església tan horrible no hagués estat cremada o dinamitada pels revolucionaris. A hores d’ara no veig com la cúria s’ha de preocupar per les obres que fan al seu voltant, l’únic perill racional són els arquitectes que la continuen construint. Però aquests segur que són catòlics, apostòlics i romans, al contrari que els altres –els enginyers que projecten túnels–, ateus, agnòstics, o ves a saber tu què, que avui per menys de quatre rals et vénen immigrants amb la carrera adquirida en qualsevol universitat del tercer món. Totes les precaucions són poques, perquè la Sagrada Família és una font creixent d’ingressos lliures d’impostos. Cada postal que els turistes japonesos compren és un granet de sorra per a l’Església catòlica, i amb vint-i-tres milions de granets de sorra (a un euro el granet) al cap de l’any es fa un bon pilonet.

(*) he fet una petita correcció en aquest article per evitar segons quines cerques impertinents.
13 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…