Ves al contingut principal

La gruada família

La Sagrada Família és una mena d’església, amb vocació de mona de pasqua, que no acaba de ser ni una cosa ni l’altra. Fa cent vint-i-cinc anys que es van començar les obres i encara van per la meitat. Després es queixaran dels dèficits en infraestructures! Els turistes s’hi fotografien, sota les grues eternes, seguint el conegut ritual de “si avui és dimecres, això és Barcelona”; perquè quan es passa per la ciutat comtal la visita a l’obra que inicià Gaudí és d’obligat compliment.
Amb el temps aquest temple s’ha convertit en el símbol d’una religiositat caduca, encarnada per catalans que encara combreguen diàriament amb les hòsties reconsagrades del catolicisme romà, de la democràcia cristiana i de l’Opus Dei. Diuen que amb les obres del túnel de l’AVE s’ensorrarà. No tindrem aquesta sort. En plena Guerra Civil, George Orwell, que fins aleshores creia en el bon gust del catalans, quan va veure per primera vegada aquest temple expiatori va deixar escrit que li estranyava molt que una església tan horrible no hagués estat cremada o dinamitada pels revolucionaris. A hores d’ara no veig com la cúria s’ha de preocupar per les obres que fan al seu voltant, l’únic perill racional són els arquitectes que la continuen construint. Però aquests segur que són catòlics, apostòlics i romans, al contrari que els altres –els enginyers que projecten túnels–, ateus, agnòstics, o ves a saber tu què, que avui per menys de quatre rals et vénen immigrants amb la carrera adquirida en qualsevol universitat del tercer món. Totes les precaucions són poques, perquè la Sagrada Família és una font creixent d’ingressos lliures d’impostos. Cada postal que els turistes japonesos compren és un granet de sorra per a l’Església catòlica, i amb vint-i-tres milions de granets de sorra (a un euro el granet) al cap de l’any es fa un bon pilonet.

(*) he fet una petita correcció en aquest article per evitar segons quines cerques impertinents.
13 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…