Ves al contingut principal

Els dijous

Abans el dijous era un dia com els altres, encara que plogués, simplement estava just en el centre de la setmana i algunes cuineres dedicaven aquest dia a l’arròs. Ara, en canvi, sembla ser que per a molts és la culminació de la setmana, un bon dia per anar de gresca. Els estudiants –postadolescents– carregats d’hormones, feromones, xococrispies i tota mena de substàncies estimulants, es llencen al carrer a gaudir de la nit gironina i a gastar-se les rendes que els seus pares van estalviar quan eren joves.
Els bars de copes han trobat la gallina dels ous d’or. Si per alguna cosa ha servit la universitat, ha estat per a potenciar un sector que estava de copa caiguda. Sentint-los cridar pels carrers, sembla mentida que puguin ser persones instruïdes. Més aviat són com una mena de bestioles o de bàrbars. Segur que si els escoltés algú del PP o de Plataforma x Catalunya es pensaria que són immigrants sense papers, udolant la seva rancúnia per les cantonades. Però no, són estudiants, el futur de la pàtria, la gran esperança blanca. Divendres a primera hora Girona és una ciutat pixada i vomitada, la majoria dels estudiants no serveixen per a res i la majoria dels veïns del barri vell, si han dormit, han dormit malament. Però què hi farem! Els bars han de fer el seu negoci, una ciutat amb ambient de nit és una ciutat cosmopolita i tots hem estat joves alguna vegada. El problema és que l’alcohol –i altres substàncies– no és el millor que poden ingerir els joves, que el millor ambient de nit és la tranquil·litat i que un pot ser jove durant un temps, però després encara li queda la resta de la vida. No sé si la qüestió dels dijous és un problema insoluble, ni si l’Ajuntament hi pot fer alguna cosa o no, però si volen guerra que tinguin guerra. Una bona galleda plena d’aigua pot fer callar a més d’un, o pensar-s’ho –si més no– abans de tornar-hi. Gironins, ompliu les galledes! És la guerra!
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…