Ves al contingut principal

15 de juny de 1977


Sovint els records són com flors intangibles, que es marceixen només tocar-les. Creixen, amb esforç i en desordre, en els marges ressecs de les nostres vides. Són esclats de color i de llum, que duren només un instant, unes hores, potser un dia. Just el temps necessari per atreure els insectes que les han de fecundar. Els records, igual que les flors, justament en el moment de marcir-se és quan esdevenen immortals.
Els somnis ens encalcen sense remei, són somnis reals, com la vida mateixa, o com les pulsions infinites que alguns anomenen “remordiments”. Jo no em puc queixar, he dormit raonablement bé durant molts anys i la vida m’ha deixat records que oblido amb facilitat, que intento reconstruir a través d’imatges, de cançons i de lectures, i que finalment barrejo sense pudor en el calze que alguns anomenen, amb un punt de lleugeresa, “oblit”.
Amb aquestes paraules intento reconstruir sensacions de fa trenta anys, d’aquell estiu de mil nou-cents setanta-set, en què el sol escalfava tant les pedres que fins i tot les sargantanes caminaven de puntetes sobre els murs. Érem tan joves que no notàvem l’escalfor del sol, ni veiem les sargantanes esmunyir-se entre els rierencs i el mur era només una ombra intuïda. Tancàvem els ulls per cridar consignes de guerra i, oh miracle, el mar ens responia llençant-nos a la cara ampolles amb missatges, que nosaltres interpretàvem de maneres divergents.
Ens arromangàvem fins a les aixelles per oferir els braços al vent, i el vent ens responia, perquè pensava que érem immortals. Passejàvem sobre els espadats, llençant pedres a l’abisme, en una partida absurda contra el buit, mentre sota els nostres peus florien les roselles inconstants i amargues, que ja aleshores ens assenyalaven la direcció d’un camí irrenunciable, un camí que ens esperava amb les cames obertes.
A vegades em desperto encara enmig dels meus somnis i penso en aquella època en què tot estava per fer, en què tot era possible, o que, si més no, ens ho semblava. Aquell quinze de juny fou un dia molt clar, tots vam sentir una bafarada d’aire nou a la cara, com només es pot sentir una vegada cada generació. Els vots es comptaven d’un en un, d’urna en urna, amb una paciència infinita i una veneració gairebé religiosa. Els que no teníem res millor a fer, miràvem per la finestra, cap un futur llunyà en què havíem de ser més lliures, més pròspers i serenament feliços.
Tots els que vam ser fills d’aquell quinze de juny, el recordarem sempre. Després va venir el que va venir: decepcions i angúnies, però també dies feliços d’una prosperitat inusitada. Caldrà encara esperar molts anys per tornar a viure un dia com aquell, en què tots els horitzons cremaven amb la llum de l’eternitat i les flors semblava que no s’havien de marcir mai.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…