Ves al contingut principal

15 de juny de 1977


Sovint els records són com flors intangibles, que es marceixen només tocar-les. Creixen, amb esforç i en desordre, en els marges ressecs de les nostres vides. Són esclats de color i de llum, que duren només un instant, unes hores, potser un dia. Just el temps necessari per atreure els insectes que les han de fecundar. Els records, igual que les flors, justament en el moment de marcir-se és quan esdevenen immortals.
Els somnis ens encalcen sense remei, són somnis reals, com la vida mateixa, o com les pulsions infinites que alguns anomenen “remordiments”. Jo no em puc queixar, he dormit raonablement bé durant molts anys i la vida m’ha deixat records que oblido amb facilitat, que intento reconstruir a través d’imatges, de cançons i de lectures, i que finalment barrejo sense pudor en el calze que alguns anomenen, amb un punt de lleugeresa, “oblit”.
Amb aquestes paraules intento reconstruir sensacions de fa trenta anys, d’aquell estiu de mil nou-cents setanta-set, en què el sol escalfava tant les pedres que fins i tot les sargantanes caminaven de puntetes sobre els murs. Érem tan joves que no notàvem l’escalfor del sol, ni veiem les sargantanes esmunyir-se entre els rierencs i el mur era només una ombra intuïda. Tancàvem els ulls per cridar consignes de guerra i, oh miracle, el mar ens responia llençant-nos a la cara ampolles amb missatges, que nosaltres interpretàvem de maneres divergents.
Ens arromangàvem fins a les aixelles per oferir els braços al vent, i el vent ens responia, perquè pensava que érem immortals. Passejàvem sobre els espadats, llençant pedres a l’abisme, en una partida absurda contra el buit, mentre sota els nostres peus florien les roselles inconstants i amargues, que ja aleshores ens assenyalaven la direcció d’un camí irrenunciable, un camí que ens esperava amb les cames obertes.
A vegades em desperto encara enmig dels meus somnis i penso en aquella època en què tot estava per fer, en què tot era possible, o que, si més no, ens ho semblava. Aquell quinze de juny fou un dia molt clar, tots vam sentir una bafarada d’aire nou a la cara, com només es pot sentir una vegada cada generació. Els vots es comptaven d’un en un, d’urna en urna, amb una paciència infinita i una veneració gairebé religiosa. Els que no teníem res millor a fer, miràvem per la finestra, cap un futur llunyà en què havíem de ser més lliures, més pròspers i serenament feliços.
Tots els que vam ser fills d’aquell quinze de juny, el recordarem sempre. Després va venir el que va venir: decepcions i angúnies, però també dies feliços d’una prosperitat inusitada. Caldrà encara esperar molts anys per tornar a viure un dia com aquell, en què tots els horitzons cremaven amb la llum de l’eternitat i les flors semblava que no s’havien de marcir mai.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…