Ves al contingut principal

15 de juny de 1977


Sovint els records són com flors intangibles, que es marceixen només tocar-les. Creixen, amb esforç i en desordre, en els marges ressecs de les nostres vides. Són esclats de color i de llum, que duren només un instant, unes hores, potser un dia. Just el temps necessari per atreure els insectes que les han de fecundar. Els records, igual que les flors, justament en el moment de marcir-se és quan esdevenen immortals.
Els somnis ens encalcen sense remei, són somnis reals, com la vida mateixa, o com les pulsions infinites que alguns anomenen “remordiments”. Jo no em puc queixar, he dormit raonablement bé durant molts anys i la vida m’ha deixat records que oblido amb facilitat, que intento reconstruir a través d’imatges, de cançons i de lectures, i que finalment barrejo sense pudor en el calze que alguns anomenen, amb un punt de lleugeresa, “oblit”.
Amb aquestes paraules intento reconstruir sensacions de fa trenta anys, d’aquell estiu de mil nou-cents setanta-set, en què el sol escalfava tant les pedres que fins i tot les sargantanes caminaven de puntetes sobre els murs. Érem tan joves que no notàvem l’escalfor del sol, ni veiem les sargantanes esmunyir-se entre els rierencs i el mur era només una ombra intuïda. Tancàvem els ulls per cridar consignes de guerra i, oh miracle, el mar ens responia llençant-nos a la cara ampolles amb missatges, que nosaltres interpretàvem de maneres divergents.
Ens arromangàvem fins a les aixelles per oferir els braços al vent, i el vent ens responia, perquè pensava que érem immortals. Passejàvem sobre els espadats, llençant pedres a l’abisme, en una partida absurda contra el buit, mentre sota els nostres peus florien les roselles inconstants i amargues, que ja aleshores ens assenyalaven la direcció d’un camí irrenunciable, un camí que ens esperava amb les cames obertes.
A vegades em desperto encara enmig dels meus somnis i penso en aquella època en què tot estava per fer, en què tot era possible, o que, si més no, ens ho semblava. Aquell quinze de juny fou un dia molt clar, tots vam sentir una bafarada d’aire nou a la cara, com només es pot sentir una vegada cada generació. Els vots es comptaven d’un en un, d’urna en urna, amb una paciència infinita i una veneració gairebé religiosa. Els que no teníem res millor a fer, miràvem per la finestra, cap un futur llunyà en què havíem de ser més lliures, més pròspers i serenament feliços.
Tots els que vam ser fills d’aquell quinze de juny, el recordarem sempre. Després va venir el que va venir: decepcions i angúnies, però també dies feliços d’una prosperitat inusitada. Caldrà encara esperar molts anys per tornar a viure un dia com aquell, en què tots els horitzons cremaven amb la llum de l’eternitat i les flors semblava que no s’havien de marcir mai.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…