Ves al contingut principal

Joan, porta'm la tinta


Joan Evangelista, fill de Zebedeu i de Salomé, ja vell i arrugat va patir una mena de martiri a Roma. El 6 de maig de l’any 95, al costat de la porta que dóna al Laci –la porta Llatina– uns funcionaris de l’emperador Domicià el van introduir en un cubell amb oli roent. Ja sigui per l’atàvica incompetència funcionarial o per la intercessió divina, Joan va sortir-ne il·lès i rejovenit. Després d’aital proesa, va ser reconegut per sempre més com a sant Joan Ante Portam Latinam. La pregunta que ara es faran vostès és la següent: quin gremi va adoptar Joan com a Sant Patró? El gremi de la cirurgia plàstica? El gremi dels funcionaris municipals?
Doncs no, van molt errats. Va ser el gremi dels impressors de Barcelona el que, ja l’any 1491, en reconeixement al sant, van dedicar-li una capella a Santa Maria del Mar –La catedral del mar, en edició castellana–. Durant molts anys aquest heroi de l’església va ser conegut a Catalunya com “sant Joan de les lletres grosses”, perquè en els calendaris els impressors el remarcaven amb un tipus de lletra més gros que els altres sants, patrons de gremis amb menys influència.
Els impressors, en aquella època i fins a finals del segle XIX, es feien ells mateixos la tinta, bullint en un gran cubell ingredients diversos, dels quals destacava el caparrós, una mena de sulfat que emetia una pudor intensa difícilment suportable al bell mig de les ciutats de l’època. Per aquesta raó el gremi dels impressors, una vegada a l’any sortien de la ciutat per a produir la tinta necessària i aprofitaven el dia del sant patró, que tan miraculosament havia sobreviscut al martiri en la cassola, per a fer com una mena d’aplec festiu al voltant del cubell de la tinta. Entre els aprenents de l’ofici hi havia la convicció profunda, induïda pels més veterans, que l’Ante Portam Latinam del sant era la traducció al llatí del «Joan, porta’m la tinta» dels encarregats de taller. Amb el temps la tinta va passar a convertir-se en un producte industrial, però la festa dels impressors va continuar celebrant-se. Desgraciadament ja fa molts anys que els impressors gironins no la celebren, si més no els treballadors. Són els signes dels nostres temps.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…