Ves al contingut principal

Joan, porta'm la tinta


Joan Evangelista, fill de Zebedeu i de Salomé, ja vell i arrugat va patir una mena de martiri a Roma. El 6 de maig de l’any 95, al costat de la porta que dóna al Laci –la porta Llatina– uns funcionaris de l’emperador Domicià el van introduir en un cubell amb oli roent. Ja sigui per l’atàvica incompetència funcionarial o per la intercessió divina, Joan va sortir-ne il·lès i rejovenit. Després d’aital proesa, va ser reconegut per sempre més com a sant Joan Ante Portam Latinam. La pregunta que ara es faran vostès és la següent: quin gremi va adoptar Joan com a Sant Patró? El gremi de la cirurgia plàstica? El gremi dels funcionaris municipals?
Doncs no, van molt errats. Va ser el gremi dels impressors de Barcelona el que, ja l’any 1491, en reconeixement al sant, van dedicar-li una capella a Santa Maria del Mar –La catedral del mar, en edició castellana–. Durant molts anys aquest heroi de l’església va ser conegut a Catalunya com “sant Joan de les lletres grosses”, perquè en els calendaris els impressors el remarcaven amb un tipus de lletra més gros que els altres sants, patrons de gremis amb menys influència.
Els impressors, en aquella època i fins a finals del segle XIX, es feien ells mateixos la tinta, bullint en un gran cubell ingredients diversos, dels quals destacava el caparrós, una mena de sulfat que emetia una pudor intensa difícilment suportable al bell mig de les ciutats de l’època. Per aquesta raó el gremi dels impressors, una vegada a l’any sortien de la ciutat per a produir la tinta necessària i aprofitaven el dia del sant patró, que tan miraculosament havia sobreviscut al martiri en la cassola, per a fer com una mena d’aplec festiu al voltant del cubell de la tinta. Entre els aprenents de l’ofici hi havia la convicció profunda, induïda pels més veterans, que l’Ante Portam Latinam del sant era la traducció al llatí del «Joan, porta’m la tinta» dels encarregats de taller. Amb el temps la tinta va passar a convertir-se en un producte industrial, però la festa dels impressors va continuar celebrant-se. Desgraciadament ja fa molts anys que els impressors gironins no la celebren, si més no els treballadors. Són els signes dels nostres temps.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…