Ves al contingut principal

(i 6) El guanyador

Hi ha dos menes de guanyadors, els que guanyen per primera vegada i els que revaliden la seva victòria. Tant els uns com els altres, si poguessin, ho celebrarien aixecant-se la samarreta com els futbolistes quan marquen un gol, o saltant la xarxa com els tennistes quan guanyen un matx, o emborratxant-se com els agraciats pel premi gros de la rifa de Nadal. Però són gent educada, que es rodegen d’assessors d’imatge i s’han de guardar les maneres.
Al guanyador, generalment, la victòria ja no li ve de nou, s’ha preparat per aquest moment durant molt de temps, ha assajat els gestos i les paraules. Tot està calculat, s’han fet sumes i restes –sobretot sumes–, s’ha triat el color del vestit, l’arquitectura del pentinat, la forma de les ulleres, la blancor ortodòntica de la dentadura. Tot en funció d’aquest esperat moment.
El guanyador ha pres notes, s’ha estudiat a fons el temari i finalment ha passat l’examen. Sap que el seu regne és d’aquest món i que compta més saber comptar els vots que els vots mateixos. El guanyador camina com un funàmbul sobre un fil molt prim que separa la veritat de la mentida i en qualsevol moment, pot caure daltabaix sense xarxa. Entre somriure i somriure, entre abraçada i abraçada, dóna a entendre a qui el vulgui escoltar, que una veritat no és res més que una manera diferent de dir una mentida.
L’endemà mateix el guanyador ja es passeja pels telenotícies amb un somriure més mesurat, que desapareixerà totalment desgastat pel pas dels dies. Aleshores el guanyador es convertirà en un governant, i els governants són gent seriosa que es fan construir les veritats a mida. El guanyador guardarà el seu somriure en un vas, sobre la tauleta de nit, i es deixarà endur per un somni reparador que anirà apagant, l’un darrere l’altre, els flaixos de les càmeres que encara li quedaven enganxats a la retina.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…