Ves al contingut principal

Gironins de sempre

Girona és una ciutat petita on la gent es troba constantment pel carrer. Amb el temps o t’hi adaptes o rebentes. Els que rebenten no compten: o van fugir-ne ja fa temps, o estan internats en alguna institució a càrrec de l’erari públic. La gran majoria, els que aguantem, hem anat desenvolupant com una mena de mecanismes d’autodefensa que als forasters, d’entrada, els poden semblar estranys.
Per evitar les topades sovintejades amb tota una colla d’habituals de la vorera, tenim sempre preparats un ventall complet d’estratègies. En primer lloc desviem la vista cap a un altre costat per eludir el contacte visual, creuem constantment el carrer en ziga-zaga, ens amaguem dissimuladament darrere d’un arbre o girem per la cantonada d’imprevist amb aires d’haver oblidat una cosa important. I si no hi ha més remei fem cara de migranya en fase terminal i remuguem algun mot de comiat. Quan ens hem de creuar obligatòriament amb algun conegut, mai, en cap circumstància, utilitzarem la paraula “hola”. Sempre s’ha de dir “adéu”, no fos cas que la romeguera s’ho prengués com un intent de confraternització. Adéu i s’ha acabat. La qüestió és arribar a casa indemnes i sense haver gastat ni una gota de saliva de més.
Els gironins, generació rere generació, hem desenvolupat aquests i altres mecanismes i ens hem llaurat una fama d’esquerps i de tancats, però la culpa la tenen els carrers estrets i les cantonades humides. En una ciutat d’amples avingudes i amb un clima més benigne, això no passaria. Ens ha tocat el que ens ha tocat i ara ja no hi podem fer res, els gironins hem criat una mena de monstre que ens acompanya allà on anem. Per exemple, quan ens trobem dos gironins en un ascensor podem arribar fins a límits insospitats de silencis creuats i mirades retorçades. Els gironins, deixant de banda la pau inviolable del domicili particular, en l’únic lloc on ens sentim segurs és en les misses de funeral. En primer lloc perquè constatem la desaparició física d’un o una que ja no ens donarà més la tabarra pel carrer. I en segon lloc perquè allà, entre el dol contingut de la família i el respecte degut al finat, no s’espera que ningú obri la boca ni per dir “piu”. L’únic contacte és estrictament físic. Quan el capellà ens convida a donar-nos les mans, els gironins de sempre deixem anar una mà flonja que tenim preparada per a les grans ocasions i iniciem un contacte fugaç, just el temps necessari per a constatar la viscositat carnosa de l’altra mà. En sortir de l’església mirem cap al cel, com per verificar que encara és al seu lloc, i sortim rabent, no fos cas que algun pesat ens volgués explicar que el difunt, ben poc abans de morir, encara se’l va trobar pel carrer «i ben eixerit que estava». No et fot! Tots estem bé fins que ens trobem amb una romeguera.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…