Ves al contingut principal

Gironins de sempre

Girona és una ciutat petita on la gent es troba constantment pel carrer. Amb el temps o t’hi adaptes o rebentes. Els que rebenten no compten: o van fugir-ne ja fa temps, o estan internats en alguna institució a càrrec de l’erari públic. La gran majoria, els que aguantem, hem anat desenvolupant com una mena de mecanismes d’autodefensa que als forasters, d’entrada, els poden semblar estranys.
Per evitar les topades sovintejades amb tota una colla d’habituals de la vorera, tenim sempre preparats un ventall complet d’estratègies. En primer lloc desviem la vista cap a un altre costat per eludir el contacte visual, creuem constantment el carrer en ziga-zaga, ens amaguem dissimuladament darrere d’un arbre o girem per la cantonada d’imprevist amb aires d’haver oblidat una cosa important. I si no hi ha més remei fem cara de migranya en fase terminal i remuguem algun mot de comiat. Quan ens hem de creuar obligatòriament amb algun conegut, mai, en cap circumstància, utilitzarem la paraula “hola”. Sempre s’ha de dir “adéu”, no fos cas que la romeguera s’ho prengués com un intent de confraternització. Adéu i s’ha acabat. La qüestió és arribar a casa indemnes i sense haver gastat ni una gota de saliva de més.
Els gironins, generació rere generació, hem desenvolupat aquests i altres mecanismes i ens hem llaurat una fama d’esquerps i de tancats, però la culpa la tenen els carrers estrets i les cantonades humides. En una ciutat d’amples avingudes i amb un clima més benigne, això no passaria. Ens ha tocat el que ens ha tocat i ara ja no hi podem fer res, els gironins hem criat una mena de monstre que ens acompanya allà on anem. Per exemple, quan ens trobem dos gironins en un ascensor podem arribar fins a límits insospitats de silencis creuats i mirades retorçades. Els gironins, deixant de banda la pau inviolable del domicili particular, en l’únic lloc on ens sentim segurs és en les misses de funeral. En primer lloc perquè constatem la desaparició física d’un o una que ja no ens donarà més la tabarra pel carrer. I en segon lloc perquè allà, entre el dol contingut de la família i el respecte degut al finat, no s’espera que ningú obri la boca ni per dir “piu”. L’únic contacte és estrictament físic. Quan el capellà ens convida a donar-nos les mans, els gironins de sempre deixem anar una mà flonja que tenim preparada per a les grans ocasions i iniciem un contacte fugaç, just el temps necessari per a constatar la viscositat carnosa de l’altra mà. En sortir de l’església mirem cap al cel, com per verificar que encara és al seu lloc, i sortim rabent, no fos cas que algun pesat ens volgués explicar que el difunt, ben poc abans de morir, encara se’l va trobar pel carrer «i ben eixerit que estava». No et fot! Tots estem bé fins que ens trobem amb una romeguera.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…