Ves al contingut principal

Gironins de sempre

Girona és una ciutat petita on la gent es troba constantment pel carrer. Amb el temps o t’hi adaptes o rebentes. Els que rebenten no compten: o van fugir-ne ja fa temps, o estan internats en alguna institució a càrrec de l’erari públic. La gran majoria, els que aguantem, hem anat desenvolupant com una mena de mecanismes d’autodefensa que als forasters, d’entrada, els poden semblar estranys.
Per evitar les topades sovintejades amb tota una colla d’habituals de la vorera, tenim sempre preparats un ventall complet d’estratègies. En primer lloc desviem la vista cap a un altre costat per eludir el contacte visual, creuem constantment el carrer en ziga-zaga, ens amaguem dissimuladament darrere d’un arbre o girem per la cantonada d’imprevist amb aires d’haver oblidat una cosa important. I si no hi ha més remei fem cara de migranya en fase terminal i remuguem algun mot de comiat. Quan ens hem de creuar obligatòriament amb algun conegut, mai, en cap circumstància, utilitzarem la paraula “hola”. Sempre s’ha de dir “adéu”, no fos cas que la romeguera s’ho prengués com un intent de confraternització. Adéu i s’ha acabat. La qüestió és arribar a casa indemnes i sense haver gastat ni una gota de saliva de més.
Els gironins, generació rere generació, hem desenvolupat aquests i altres mecanismes i ens hem llaurat una fama d’esquerps i de tancats, però la culpa la tenen els carrers estrets i les cantonades humides. En una ciutat d’amples avingudes i amb un clima més benigne, això no passaria. Ens ha tocat el que ens ha tocat i ara ja no hi podem fer res, els gironins hem criat una mena de monstre que ens acompanya allà on anem. Per exemple, quan ens trobem dos gironins en un ascensor podem arribar fins a límits insospitats de silencis creuats i mirades retorçades. Els gironins, deixant de banda la pau inviolable del domicili particular, en l’únic lloc on ens sentim segurs és en les misses de funeral. En primer lloc perquè constatem la desaparició física d’un o una que ja no ens donarà més la tabarra pel carrer. I en segon lloc perquè allà, entre el dol contingut de la família i el respecte degut al finat, no s’espera que ningú obri la boca ni per dir “piu”. L’únic contacte és estrictament físic. Quan el capellà ens convida a donar-nos les mans, els gironins de sempre deixem anar una mà flonja que tenim preparada per a les grans ocasions i iniciem un contacte fugaç, just el temps necessari per a constatar la viscositat carnosa de l’altra mà. En sortir de l’església mirem cap al cel, com per verificar que encara és al seu lloc, i sortim rabent, no fos cas que algun pesat ens volgués explicar que el difunt, ben poc abans de morir, encara se’l va trobar pel carrer «i ben eixerit que estava». No et fot! Tots estem bé fins que ens trobem amb una romeguera.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…