Ves al contingut principal

El meu vot


La Girona actual és una ciutat completament diferent de la que fou anys enrere. Pels seus carrers mil·lenaris hi transita constantment un doll de gent que la converteixen en qualsevol cosa menys en una ciutat solitària. Girona és una ciutat molt transitada, amb tots els problemes de sobreexplotació del territori que això comporta. Però la resclosida, levítica i emmurallada Gerunda s’ha convertit ara en un punt de trobada, en una capital admirada i respectada. La Girona nova ha sabut crear un espai vital mesurat i agradable, deixant enrere definitivament el caòtic eixample franquista. Girona s’ha transformat gràcies, sobretot, a la capacitat integradora dels seus governants, connectant positivament amb una gran majoria dels seus habitants. Per aquesta raó els socialistes gironins han pogut mantenir-se al front de l’alcaldia ininterrompudament des de l’inici de la democràcia. Jo mateix, l’any 1979 els vaig votar per primera vegada i des d’aleshores he anat renovant, quadrienni rere quadrienni, la confiança amb els candidats i amb un projecte de ciutat que encara ara em sembla lluny de poder considerar-lo esgotat.
El vot és secret i intransferible, però jo, no me’n he amagat mai. Crec que de la mateixa manera que hem de lluitar per defensar el dret de cadascú a mantenir en secret les seves opcions polítiques, alguns tenim l’obligació de declarar-ho en públic, perquè ningú es porti un engany. Jo expresso la meva opinió en aquest diari i, igual que s’exigeix als polítics que declarin els seus béns, vostès tenen el dret de saber les meves inclinacions polítiques. He de dir també que, malgrat el meu vot incondicional als socialistes gironins, ja fa temps que jo no em considero partícip del projecte comú del PSC, si és que aquest projecte encara existeix. Penso que cal que els socialistes catalans es replantegin el futur, intentant ampliar el seu espectre polític i consolidant el seu objectiu estratègic, més enllà de tàctiques electorals de curta volada. Poden comptar encara amb el vot de gent com jo, però no per molt de temps. Cal que el PSC trobi el més aviat possible un nou lideratge, arrelat en el catalanisme d’esquerres. La defenestració de Pasqual Maragall va ser un error que, de seguir per aquest camí, acabaran pagant molt car.
Però jo, mentrestant, diumenge aniré a votar i el meu vot serà per a l’Anna Pagans. Perquè ella promou un projecte de ciutat en el qual encara tots plegats podem sentir-nos respectats, lliures i iguals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…