Ves al contingut principal

El meu vot


La Girona actual és una ciutat completament diferent de la que fou anys enrere. Pels seus carrers mil·lenaris hi transita constantment un doll de gent que la converteixen en qualsevol cosa menys en una ciutat solitària. Girona és una ciutat molt transitada, amb tots els problemes de sobreexplotació del territori que això comporta. Però la resclosida, levítica i emmurallada Gerunda s’ha convertit ara en un punt de trobada, en una capital admirada i respectada. La Girona nova ha sabut crear un espai vital mesurat i agradable, deixant enrere definitivament el caòtic eixample franquista. Girona s’ha transformat gràcies, sobretot, a la capacitat integradora dels seus governants, connectant positivament amb una gran majoria dels seus habitants. Per aquesta raó els socialistes gironins han pogut mantenir-se al front de l’alcaldia ininterrompudament des de l’inici de la democràcia. Jo mateix, l’any 1979 els vaig votar per primera vegada i des d’aleshores he anat renovant, quadrienni rere quadrienni, la confiança amb els candidats i amb un projecte de ciutat que encara ara em sembla lluny de poder considerar-lo esgotat.
El vot és secret i intransferible, però jo, no me’n he amagat mai. Crec que de la mateixa manera que hem de lluitar per defensar el dret de cadascú a mantenir en secret les seves opcions polítiques, alguns tenim l’obligació de declarar-ho en públic, perquè ningú es porti un engany. Jo expresso la meva opinió en aquest diari i, igual que s’exigeix als polítics que declarin els seus béns, vostès tenen el dret de saber les meves inclinacions polítiques. He de dir també que, malgrat el meu vot incondicional als socialistes gironins, ja fa temps que jo no em considero partícip del projecte comú del PSC, si és que aquest projecte encara existeix. Penso que cal que els socialistes catalans es replantegin el futur, intentant ampliar el seu espectre polític i consolidant el seu objectiu estratègic, més enllà de tàctiques electorals de curta volada. Poden comptar encara amb el vot de gent com jo, però no per molt de temps. Cal que el PSC trobi el més aviat possible un nou lideratge, arrelat en el catalanisme d’esquerres. La defenestració de Pasqual Maragall va ser un error que, de seguir per aquest camí, acabaran pagant molt car.
Però jo, mentrestant, diumenge aniré a votar i el meu vot serà per a l’Anna Pagans. Perquè ella promou un projecte de ciutat en el qual encara tots plegats podem sentir-nos respectats, lliures i iguals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…