Ves al contingut principal

El meu vot


La Girona actual és una ciutat completament diferent de la que fou anys enrere. Pels seus carrers mil·lenaris hi transita constantment un doll de gent que la converteixen en qualsevol cosa menys en una ciutat solitària. Girona és una ciutat molt transitada, amb tots els problemes de sobreexplotació del territori que això comporta. Però la resclosida, levítica i emmurallada Gerunda s’ha convertit ara en un punt de trobada, en una capital admirada i respectada. La Girona nova ha sabut crear un espai vital mesurat i agradable, deixant enrere definitivament el caòtic eixample franquista. Girona s’ha transformat gràcies, sobretot, a la capacitat integradora dels seus governants, connectant positivament amb una gran majoria dels seus habitants. Per aquesta raó els socialistes gironins han pogut mantenir-se al front de l’alcaldia ininterrompudament des de l’inici de la democràcia. Jo mateix, l’any 1979 els vaig votar per primera vegada i des d’aleshores he anat renovant, quadrienni rere quadrienni, la confiança amb els candidats i amb un projecte de ciutat que encara ara em sembla lluny de poder considerar-lo esgotat.
El vot és secret i intransferible, però jo, no me’n he amagat mai. Crec que de la mateixa manera que hem de lluitar per defensar el dret de cadascú a mantenir en secret les seves opcions polítiques, alguns tenim l’obligació de declarar-ho en públic, perquè ningú es porti un engany. Jo expresso la meva opinió en aquest diari i, igual que s’exigeix als polítics que declarin els seus béns, vostès tenen el dret de saber les meves inclinacions polítiques. He de dir també que, malgrat el meu vot incondicional als socialistes gironins, ja fa temps que jo no em considero partícip del projecte comú del PSC, si és que aquest projecte encara existeix. Penso que cal que els socialistes catalans es replantegin el futur, intentant ampliar el seu espectre polític i consolidant el seu objectiu estratègic, més enllà de tàctiques electorals de curta volada. Poden comptar encara amb el vot de gent com jo, però no per molt de temps. Cal que el PSC trobi el més aviat possible un nou lideratge, arrelat en el catalanisme d’esquerres. La defenestració de Pasqual Maragall va ser un error que, de seguir per aquest camí, acabaran pagant molt car.
Però jo, mentrestant, diumenge aniré a votar i el meu vot serà per a l’Anna Pagans. Perquè ella promou un projecte de ciutat en el qual encara tots plegats podem sentir-nos respectats, lliures i iguals.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…