Ves al contingut principal

(3) El periodista

El periodista és un ésser menut, de color tirant a verd, amb antenes a les orelles i nas en forma de trompeta. Potser a causa d’aquest aspecte repel·lent, els periodistes només surten al carrer quan no tenen més remei. Quan surten muten a una forma humana, però la mutació és dolorosa i malgrat tot se’ls acaba reconeixent per unes taques fosques sota l’òrbita dels ulls. Són gent cansada, amb horaris estranys, que viuen reclosos en sales de redacció recòndites i que es passen la vida contemplant espaordits com la informació intenta penetrar desvergonyidament a través de les pantalles dels seus ordinadors.
Hi ha bàsicament tres menes de periodistes: els que estan a sou d’una empresa, els que estan a sou d’un partit i els que no tenen feina. Durant la campanya electoral, els dos primers es dediquen a barallar-se entre ells en un debat constant, moderat només pels contractadors de publicitat dels partits i els agents comercials dels mitjans de comunicació. Els tercers fan de freelance i procuren quedar bé amb tothom, perquè s’han de fer molts mèrits per arribar a trobar una feina fixa.
Els periodistes volen i dolen, per ells els polítics són com una mena de matèria primera sense la qual no podrien modelar la major part dels seus continguts. Però als periodistes que treballen a preu fet no els agraden les eleccions perquè això els suposa un plus de treball afegit. Han d’escoltar milers de candidats que diuen coses semblants i ho han de transcriure com si cada discurs fos una idea original. Exerceixen un poder sobre la societat, que està pendent de les seves notícies, i sobre la classe política que pateix per la imatge que projecta a través seu. Però finalment acaben tots atrapats en la seva pròpia trampa i s’interessen només per allò que creuen que interessa al públic, en comptes d’intentar interessar al públic amb allò que els interessa a ells.
Hi va haver, ja fa molt de temps, una època feliç en què els periodistes d’aquest país es despertaven cada matí amb la feina feta. Les notes de premsa només podien venir escrites amb el paper timbrat del govern civil, amb el de la policia o amb el del partit únic i ningú les discutia, es publicaven i punt. Ara, d’entrada, de governs civils n’hi ha un parell, de policies quatre i de partits una dotzena i mitja. Com voleu que els periodistes facin la seva feina en aquestes condicions?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…