Ves al contingut principal

(3) El periodista

El periodista és un ésser menut, de color tirant a verd, amb antenes a les orelles i nas en forma de trompeta. Potser a causa d’aquest aspecte repel·lent, els periodistes només surten al carrer quan no tenen més remei. Quan surten muten a una forma humana, però la mutació és dolorosa i malgrat tot se’ls acaba reconeixent per unes taques fosques sota l’òrbita dels ulls. Són gent cansada, amb horaris estranys, que viuen reclosos en sales de redacció recòndites i que es passen la vida contemplant espaordits com la informació intenta penetrar desvergonyidament a través de les pantalles dels seus ordinadors.
Hi ha bàsicament tres menes de periodistes: els que estan a sou d’una empresa, els que estan a sou d’un partit i els que no tenen feina. Durant la campanya electoral, els dos primers es dediquen a barallar-se entre ells en un debat constant, moderat només pels contractadors de publicitat dels partits i els agents comercials dels mitjans de comunicació. Els tercers fan de freelance i procuren quedar bé amb tothom, perquè s’han de fer molts mèrits per arribar a trobar una feina fixa.
Els periodistes volen i dolen, per ells els polítics són com una mena de matèria primera sense la qual no podrien modelar la major part dels seus continguts. Però als periodistes que treballen a preu fet no els agraden les eleccions perquè això els suposa un plus de treball afegit. Han d’escoltar milers de candidats que diuen coses semblants i ho han de transcriure com si cada discurs fos una idea original. Exerceixen un poder sobre la societat, que està pendent de les seves notícies, i sobre la classe política que pateix per la imatge que projecta a través seu. Però finalment acaben tots atrapats en la seva pròpia trampa i s’interessen només per allò que creuen que interessa al públic, en comptes d’intentar interessar al públic amb allò que els interessa a ells.
Hi va haver, ja fa molt de temps, una època feliç en què els periodistes d’aquest país es despertaven cada matí amb la feina feta. Les notes de premsa només podien venir escrites amb el paper timbrat del govern civil, amb el de la policia o amb el del partit únic i ningú les discutia, es publicaven i punt. Ara, d’entrada, de governs civils n’hi ha un parell, de policies quatre i de partits una dotzena i mitja. Com voleu que els periodistes facin la seva feina en aquestes condicions?
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…