Ves al contingut principal

(2) El candidat

Les ciutats necessiten ser governades i administrades, i la democràcia desplega cada quatre anys els llençols d’una nova legislatura per fer el llit d’un nou govern municipal. Per aquesta raó els partits polítics presenten les seves candidatures on llueixen amb llum pròpia noms i cares conegudes, veïns que s’ofereixen per a oficiar una mena de litúrgia que anomenem “eleccions”. Són els candidats.
Fonamentalment hi ha dues menes de candidats: els que esperen ser escollits i els que saben que només hi són per acabar d’omplir la llista. Els primers sempre riuen i els altres fan cara de circumstàncies. Uns esperen amb candeletes el dia del recompte de resultats i els altres s’ho miren amb un deix d’indiferència, perquè saben que per a ells tot continuarà igual passi el que passi.
Els candidats amb aspiracions s’han après de memòria un paper i es passegen durant uns dies recitant-lo com si es tractés d’un clàssic. Tenen la mà ferma, practiquen una mena d’esport que consisteix a donar la mà a tort i a dret i s’amaguen darrere d’un somriure constant que, amb el pas de les hores, es converteix en una espècie de rictus impossible d’esborrar si no és amb cirurgia plàstica. Es fan fotografiar al costat de nens amb ulls grossos i de velletes admirades, comprant taronges al mercat o repartint paperetes pel carrer. Els candidats són fotogènics per definició, són venedors de veritats retratables i els objectius dels fotògrafs els busquen amb una insaciable insistència. Però els candidats són insectes de curta durada, viuen només durant quinze dies i després sofreixen una profunda metamorfosi que els converteix en polítics, o sigui, en senyors encorbatats o en distingides senyores, que van per la vida mostrant la punta del dit que serveix per assenyalar, mentre la resta de vianants els ensenya a ells el dit anular. Ells ens fan veure el camí que mena cap al futur i la resta els ensenya el lloc on es poden ficar el dit. La democràcia és així; si no existís tots hauríem de posar-nos indefinidament el dit al cul.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…