Ves al contingut principal

(1) L'activista

Generalment és un ésser rabassut; sota la seva closca només hi habita una idea solitària, com una estrella perduda en un cel emboirat, però és una idea poderosa i ell amb una ja en fa prou. És un especialista a enganxar cartells i organitzar mítings; penja pancartes i es passeja amb una furgoneta carregada de propaganda per tot arreu. Se sap fil per randa els estatuts del partit i no té professió coneguda. És un activista i quan arriben les eleccions és també un home feliç, perquè les eleccions li donen sentit a la seva existència. De fet el seu partit és una màquina d’organitzar eleccions, de la qual ell és només un petit engranatge.
Els activistes solen tenir els ulls menuts i les mans grosses. T’esguarden amb la mirada punyent dels bojos o dels il·luminats, i amb aquella mena de desconfiança eterna de qui pensa que si no estàs amb ell, és que estàs en contra seu. Però, malgrat tot, un activista no és un fanàtic ni un il·luminat, perquè sap emmotllar-se perfectament a les circumstàncies. Fa el que li diuen, però fins a cert punt. Repeteix com un lloro les consignes de campanya, però sempre amb un deix especial, com si en la seva boca la cançó sonés diferent. L’activista creu en l’obediència activa i en la resistència passiva. No sempre està d’acord amb tot, però s’aguanta, perquè ell se sap posseïdor d’una veritat absoluta i té un objectiu molt més enllà del curt horitzó dels seus dirigents. L’activista continuarà encara que el seu partit desaparegui i si la idea que té al cap es mor, segur que ben aviat en trobarà una altra que la substitueixi. Les eleccions s’acaben, els partits declinen, les idees es marceixen, però els activistes queden. Probablement mai se li reconeixeran del tot els seus esforços, entre altres coses perquè ningú se sentirà mai completament identificat amb ell. L’activista és un pària, i ell ho sap, acabarà cremat, esgotat, com una papallona que ha volat perillosament a prop d’una bombeta.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…