Ves al contingut principal

Quaranta-dos maneres de dir cul


Text llegit en la presentació del llibre No em miris el cul
(Fotografia: © Marc Martí - Diari de Girona)

Diuen que el cul és la cosa més ben repartida del món. Generalment sempre vénen dividits en dos meitats, dos natges al cinquanta per cent. Com el Ying i el Yang, la veritat i la mentida, el dia i la nit, la sort i la desgràcia, la dreta i l’esquerra, el roig i el negre, la fècula i el midó, l’hepatitis A i l’hepatitis B, Salt i el Veïnat, els Manaies i els Pastorets, l’Ajuntament i la Diputació, Sant Narcís i Sant Feliu, el gegant i la geganta, Sant Narcís i Santa Eugènia, El Punt i el Diari de Girona, Hèrcules i Hermes, Sant Narcís i les mosques.
Vivim en un món de dualitats i en una ciutat partida pel mig per un riu peculiar, que deixa sempre a cadascú en la riba que li pertoca. Si no fos per tres rius més i pels quatre cantons, que ens acaben d’embolicar, als gironins no se’ns podria ficar mai ni un pinyó en el cul. A Girona pots intentar sumar les parts, però no obtindràs mai el total.
Ja em perdonareu si avui us confonc amb una retícula de témpores. Del que es tracta és de presentar un llibre, el meu llibre, en el qual hi trobareu els rastres seculars d’una història inculcable. Totes les meves bilis, les manies i sobretot els meus pecats. Si el llegiu, haureu de buscar entre frases recargolades i mots trobats per floculació en algun racó oblidat del diccionari.
Fa poc, la gent de la Jonquera se’m va ofendre pel fet d’haver deixat escrit, en una d’aquestes barretades meves, que aquest reculat poble era un furóncol purulent en el cul de Catalunya, i em penedeixo d’haver-ho escrit, perquè un furóncol no deixa de ser més o menys purulent pel fet d’estar ubicat en el cul, simplement fa més mal, sobretot quan te’l grates . Es nota més perquè està en un lloc de pas, que es refrega constantment, i, com és el cas d’aquest poble, tant d’entrada com de sortida.
Si algú es posa mai a buscar una frase que em redimeixi, segur que no la trobarà en aquest article, perquè en el fons sempre he pensat que, malgrat tot, el cul es la part més noble de l’ésser humà, no enganya com la mirada, ni ens deixa en evidència com el rubor de les galtes o la suor del front. El cul sempre el veiem venir de lluny. El cul es troba a l’inici del mot cultura i al final de la paraula ridícul. Per alguna cosa serà.
Hi havia una vegada un polític francès, de mostatxo herculi, que gairebé al final de la seva carrera, i abans de perdre definitivament el cul, va ser elegit com en una mena de premi de consolació, membre de l’Acadèmia. Georges Clemenceau, després de sentir com el seu nom era aclamat pels assistents, va dir en veu baixa una frase que va quedar esculpida en tots els reculls de citacions: “Doneu-me quaranta-dos forats del cul i jo us faré una Acadèmia Francesa”.
A mi no m’ha quedat mai clar quants forats del cul es necessiten per fer quòrum en un acte cultural, en tot cas us puc assegurar que, amb la rècula que som avui aquí n’hi prou i de sobres.
Ara bé, i abans de fer de la boca cul i de trencar-me la boca amb un grataculs, i per reprendre el fil d’aquest discurs, vull deixar clar que quaranta-dos acadèmics no és un número qualsevol de culs. Quaranta-dos és el nombre de mesos que la bèstia dominarà la terra. Quaranta-dos és el número atòmic del Molibdé i quaranta-dos canons francesos van posar setge a Girona el 19 de juny de 1809.
En una novel·la de ciència ficció una vegada vaig llegir la història d’un savi que va construir un mega-mega-mega ordinador, que després de càlculs enrevessats, arribava a una conclusió definitiva, a la solució de tot plegat. Desgraciadament en aquell moment ja ningú recordava la pregunta que se li havia formulat, però la resposta era clara i contundent, ni més ni menys, que: quaranta-dos.
Després de sentir aquesta història se’m va posar el cul de gallina, la qual cosa em fa fer comprendre el perquè a l’ull del cul hi ha qui li diu l’ull de les quaranta arrugues. Que –ara que hi penso– potser haurien de ser quaranta-dues.
De segur que algun dels presents havia vingut a escoltar un discurs més suculent, i s’ha trobat que hi ha el que hi ha. Darrere d’aquestes ulleres de cul de got hi ha un dat pel cul, amb el cul llogat de tant besar el cul de la lleona, tot esperant ser digne, algun dia, d’aquesta ciutat sacular.
Quan era petit, sempre em deien que semblava el cul d’en Jaumet. Una bona desgràcia, pensava jo, que l’única semblança que et trobin amb amb el meu avi, el meu pare i el meu germà sigui precisament amb el cul. Probablement ara no és el moment de confessar-ho, però no ho puc deixar d’ocultar. Bona part de la meva existència s’explica per un malentès que sempre m’ha fet anar de reculons. Permeteu-me per tant que insisteixi, tocant la pandereta o l’ukulele: sis us plau, no em mireu el cul.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…