Ves al contingut principal

Quaranta-dos maneres de dir cul


Text llegit en la presentació del llibre No em miris el cul
(Fotografia: © Marc Martí - Diari de Girona)

Diuen que el cul és la cosa més ben repartida del món. Generalment sempre vénen dividits en dos meitats, dos natges al cinquanta per cent. Com el Ying i el Yang, la veritat i la mentida, el dia i la nit, la sort i la desgràcia, la dreta i l’esquerra, el roig i el negre, la fècula i el midó, l’hepatitis A i l’hepatitis B, Salt i el Veïnat, els Manaies i els Pastorets, l’Ajuntament i la Diputació, Sant Narcís i Sant Feliu, el gegant i la geganta, Sant Narcís i Santa Eugènia, El Punt i el Diari de Girona, Hèrcules i Hermes, Sant Narcís i les mosques.
Vivim en un món de dualitats i en una ciutat partida pel mig per un riu peculiar, que deixa sempre a cadascú en la riba que li pertoca. Si no fos per tres rius més i pels quatre cantons, que ens acaben d’embolicar, als gironins no se’ns podria ficar mai ni un pinyó en el cul. A Girona pots intentar sumar les parts, però no obtindràs mai el total.
Ja em perdonareu si avui us confonc amb una retícula de témpores. Del que es tracta és de presentar un llibre, el meu llibre, en el qual hi trobareu els rastres seculars d’una història inculcable. Totes les meves bilis, les manies i sobretot els meus pecats. Si el llegiu, haureu de buscar entre frases recargolades i mots trobats per floculació en algun racó oblidat del diccionari.
Fa poc, la gent de la Jonquera se’m va ofendre pel fet d’haver deixat escrit, en una d’aquestes barretades meves, que aquest reculat poble era un furóncol purulent en el cul de Catalunya, i em penedeixo d’haver-ho escrit, perquè un furóncol no deixa de ser més o menys purulent pel fet d’estar ubicat en el cul, simplement fa més mal, sobretot quan te’l grates . Es nota més perquè està en un lloc de pas, que es refrega constantment, i, com és el cas d’aquest poble, tant d’entrada com de sortida.
Si algú es posa mai a buscar una frase que em redimeixi, segur que no la trobarà en aquest article, perquè en el fons sempre he pensat que, malgrat tot, el cul es la part més noble de l’ésser humà, no enganya com la mirada, ni ens deixa en evidència com el rubor de les galtes o la suor del front. El cul sempre el veiem venir de lluny. El cul es troba a l’inici del mot cultura i al final de la paraula ridícul. Per alguna cosa serà.
Hi havia una vegada un polític francès, de mostatxo herculi, que gairebé al final de la seva carrera, i abans de perdre definitivament el cul, va ser elegit com en una mena de premi de consolació, membre de l’Acadèmia. Georges Clemenceau, després de sentir com el seu nom era aclamat pels assistents, va dir en veu baixa una frase que va quedar esculpida en tots els reculls de citacions: “Doneu-me quaranta-dos forats del cul i jo us faré una Acadèmia Francesa”.
A mi no m’ha quedat mai clar quants forats del cul es necessiten per fer quòrum en un acte cultural, en tot cas us puc assegurar que, amb la rècula que som avui aquí n’hi prou i de sobres.
Ara bé, i abans de fer de la boca cul i de trencar-me la boca amb un grataculs, i per reprendre el fil d’aquest discurs, vull deixar clar que quaranta-dos acadèmics no és un número qualsevol de culs. Quaranta-dos és el nombre de mesos que la bèstia dominarà la terra. Quaranta-dos és el número atòmic del Molibdé i quaranta-dos canons francesos van posar setge a Girona el 19 de juny de 1809.
En una novel·la de ciència ficció una vegada vaig llegir la història d’un savi que va construir un mega-mega-mega ordinador, que després de càlculs enrevessats, arribava a una conclusió definitiva, a la solució de tot plegat. Desgraciadament en aquell moment ja ningú recordava la pregunta que se li havia formulat, però la resposta era clara i contundent, ni més ni menys, que: quaranta-dos.
Després de sentir aquesta història se’m va posar el cul de gallina, la qual cosa em fa fer comprendre el perquè a l’ull del cul hi ha qui li diu l’ull de les quaranta arrugues. Que –ara que hi penso– potser haurien de ser quaranta-dues.
De segur que algun dels presents havia vingut a escoltar un discurs més suculent, i s’ha trobat que hi ha el que hi ha. Darrere d’aquestes ulleres de cul de got hi ha un dat pel cul, amb el cul llogat de tant besar el cul de la lleona, tot esperant ser digne, algun dia, d’aquesta ciutat sacular.
Quan era petit, sempre em deien que semblava el cul d’en Jaumet. Una bona desgràcia, pensava jo, que l’única semblança que et trobin amb amb el meu avi, el meu pare i el meu germà sigui precisament amb el cul. Probablement ara no és el moment de confessar-ho, però no ho puc deixar d’ocultar. Bona part de la meva existència s’explica per un malentès que sempre m’ha fet anar de reculons. Permeteu-me per tant que insisteixi, tocant la pandereta o l’ukulele: sis us plau, no em mireu el cul.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…