Ves al contingut principal

Quaranta-dos maneres de dir cul


Text llegit en la presentació del llibre No em miris el cul
(Fotografia: © Marc Martí - Diari de Girona)

Diuen que el cul és la cosa més ben repartida del món. Generalment sempre vénen dividits en dos meitats, dos natges al cinquanta per cent. Com el Ying i el Yang, la veritat i la mentida, el dia i la nit, la sort i la desgràcia, la dreta i l’esquerra, el roig i el negre, la fècula i el midó, l’hepatitis A i l’hepatitis B, Salt i el Veïnat, els Manaies i els Pastorets, l’Ajuntament i la Diputació, Sant Narcís i Sant Feliu, el gegant i la geganta, Sant Narcís i Santa Eugènia, El Punt i el Diari de Girona, Hèrcules i Hermes, Sant Narcís i les mosques.
Vivim en un món de dualitats i en una ciutat partida pel mig per un riu peculiar, que deixa sempre a cadascú en la riba que li pertoca. Si no fos per tres rius més i pels quatre cantons, que ens acaben d’embolicar, als gironins no se’ns podria ficar mai ni un pinyó en el cul. A Girona pots intentar sumar les parts, però no obtindràs mai el total.
Ja em perdonareu si avui us confonc amb una retícula de témpores. Del que es tracta és de presentar un llibre, el meu llibre, en el qual hi trobareu els rastres seculars d’una història inculcable. Totes les meves bilis, les manies i sobretot els meus pecats. Si el llegiu, haureu de buscar entre frases recargolades i mots trobats per floculació en algun racó oblidat del diccionari.
Fa poc, la gent de la Jonquera se’m va ofendre pel fet d’haver deixat escrit, en una d’aquestes barretades meves, que aquest reculat poble era un furóncol purulent en el cul de Catalunya, i em penedeixo d’haver-ho escrit, perquè un furóncol no deixa de ser més o menys purulent pel fet d’estar ubicat en el cul, simplement fa més mal, sobretot quan te’l grates . Es nota més perquè està en un lloc de pas, que es refrega constantment, i, com és el cas d’aquest poble, tant d’entrada com de sortida.
Si algú es posa mai a buscar una frase que em redimeixi, segur que no la trobarà en aquest article, perquè en el fons sempre he pensat que, malgrat tot, el cul es la part més noble de l’ésser humà, no enganya com la mirada, ni ens deixa en evidència com el rubor de les galtes o la suor del front. El cul sempre el veiem venir de lluny. El cul es troba a l’inici del mot cultura i al final de la paraula ridícul. Per alguna cosa serà.
Hi havia una vegada un polític francès, de mostatxo herculi, que gairebé al final de la seva carrera, i abans de perdre definitivament el cul, va ser elegit com en una mena de premi de consolació, membre de l’Acadèmia. Georges Clemenceau, després de sentir com el seu nom era aclamat pels assistents, va dir en veu baixa una frase que va quedar esculpida en tots els reculls de citacions: “Doneu-me quaranta-dos forats del cul i jo us faré una Acadèmia Francesa”.
A mi no m’ha quedat mai clar quants forats del cul es necessiten per fer quòrum en un acte cultural, en tot cas us puc assegurar que, amb la rècula que som avui aquí n’hi prou i de sobres.
Ara bé, i abans de fer de la boca cul i de trencar-me la boca amb un grataculs, i per reprendre el fil d’aquest discurs, vull deixar clar que quaranta-dos acadèmics no és un número qualsevol de culs. Quaranta-dos és el nombre de mesos que la bèstia dominarà la terra. Quaranta-dos és el número atòmic del Molibdé i quaranta-dos canons francesos van posar setge a Girona el 19 de juny de 1809.
En una novel·la de ciència ficció una vegada vaig llegir la història d’un savi que va construir un mega-mega-mega ordinador, que després de càlculs enrevessats, arribava a una conclusió definitiva, a la solució de tot plegat. Desgraciadament en aquell moment ja ningú recordava la pregunta que se li havia formulat, però la resposta era clara i contundent, ni més ni menys, que: quaranta-dos.
Després de sentir aquesta història se’m va posar el cul de gallina, la qual cosa em fa fer comprendre el perquè a l’ull del cul hi ha qui li diu l’ull de les quaranta arrugues. Que –ara que hi penso– potser haurien de ser quaranta-dues.
De segur que algun dels presents havia vingut a escoltar un discurs més suculent, i s’ha trobat que hi ha el que hi ha. Darrere d’aquestes ulleres de cul de got hi ha un dat pel cul, amb el cul llogat de tant besar el cul de la lleona, tot esperant ser digne, algun dia, d’aquesta ciutat sacular.
Quan era petit, sempre em deien que semblava el cul d’en Jaumet. Una bona desgràcia, pensava jo, que l’única semblança que et trobin amb amb el meu avi, el meu pare i el meu germà sigui precisament amb el cul. Probablement ara no és el moment de confessar-ho, però no ho puc deixar d’ocultar. Bona part de la meva existència s’explica per un malentès que sempre m’ha fet anar de reculons. Permeteu-me per tant que insisteixi, tocant la pandereta o l’ukulele: sis us plau, no em mireu el cul.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…