Ves al contingut principal

La veritat és al capdamunt

Els gironins pugen i baixen -però sobretot pugen- les escales dels carrers costeruts. Esgraó rere esgraó se'ls escapa un alè dels pulmons que, com un bé preuat, han guardat durant dies i dies entre les seves costelles. Això ho saben bé els alumnes i els professors de la Facultat de Lletres, que amb el seu buf podrien omplir cada dia la carcassa d'un zepelí. Els carrers enfilats de la ciutat vella han matat més gironins que els setges i la pesta bubònica. Sobre el primer esgraó de cada pujada, l'Ajuntament hi hauria de gravar l'advertència «pujar escurça la vida».
Però arribar al capdamunt sempre té un premi. Entre els arcs gòtics de Sant Domènec hi traspua la llum d´una primavera breu, la llum d'una ciutat de faula. Sota els seus peus la ciutat de veritat, sotragada pels quefers quotidians, és un borbolleig constant de sorolls, dels quals no s'escapen ni els murs venerables de l'antic convent dels dominics, esquitxats de remors diverses provinents de les obres a l'antic seminari. Si la ciutat tingués estructura humana, podríem dir que la Facultat de Lletres està situada just allà on la gent té la consciència i potser per això l'altre dia l'aula magna de la Udegé es va vestir de festa major per lliurar la Distinció del Mèrit Cultural a Narcís-Jordi Aragó i Masó, un dels pocs gironins que pot celebrar, per partida doble, el dia de la seva onomàstica tant per Sant Jordi com per Sant Narcís. Però en Narcís-Jordi, a més, també s'ha distingit en la recerca constant de la veritat, una veritat amagada, que tot sovint s'ha d'extreure amb fòrceps. Una veritat que finalment li ha estat lliurada en forma de distinció. En Santiago Rusiñol deia que els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la. En Narcís-Jordi va acceptar el càstig i la ciutat respira alleugerida. Ara podrem contenir l'alè durant un temps, tot esperant que de nou ens cridi la Facultat de Lletres per a un altre acte de descàrrec de consciència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…