Ves al contingut principal

La veritat és al capdamunt

Els gironins pugen i baixen -però sobretot pugen- les escales dels carrers costeruts. Esgraó rere esgraó se'ls escapa un alè dels pulmons que, com un bé preuat, han guardat durant dies i dies entre les seves costelles. Això ho saben bé els alumnes i els professors de la Facultat de Lletres, que amb el seu buf podrien omplir cada dia la carcassa d'un zepelí. Els carrers enfilats de la ciutat vella han matat més gironins que els setges i la pesta bubònica. Sobre el primer esgraó de cada pujada, l'Ajuntament hi hauria de gravar l'advertència «pujar escurça la vida».
Però arribar al capdamunt sempre té un premi. Entre els arcs gòtics de Sant Domènec hi traspua la llum d´una primavera breu, la llum d'una ciutat de faula. Sota els seus peus la ciutat de veritat, sotragada pels quefers quotidians, és un borbolleig constant de sorolls, dels quals no s'escapen ni els murs venerables de l'antic convent dels dominics, esquitxats de remors diverses provinents de les obres a l'antic seminari. Si la ciutat tingués estructura humana, podríem dir que la Facultat de Lletres està situada just allà on la gent té la consciència i potser per això l'altre dia l'aula magna de la Udegé es va vestir de festa major per lliurar la Distinció del Mèrit Cultural a Narcís-Jordi Aragó i Masó, un dels pocs gironins que pot celebrar, per partida doble, el dia de la seva onomàstica tant per Sant Jordi com per Sant Narcís. Però en Narcís-Jordi, a més, també s'ha distingit en la recerca constant de la veritat, una veritat amagada, que tot sovint s'ha d'extreure amb fòrceps. Una veritat que finalment li ha estat lliurada en forma de distinció. En Santiago Rusiñol deia que els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la. En Narcís-Jordi va acceptar el càstig i la ciutat respira alleugerida. Ara podrem contenir l'alè durant un temps, tot esperant que de nou ens cridi la Facultat de Lletres per a un altre acte de descàrrec de consciència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…