Ves al contingut principal

La Bisbal d'Empordà


Més enllà d’apreciacions meteorològiques, la pluja és un element imprescindible en la configuració del país tal com el coneixem. Cada racó ha estat modelat a caprici de la pluja, que al llarg dels segles ha anat caient, amb més o menys fortuna, sobre els camps, sobre les carenes i sobre la gent. Som simplement allò que la pluja ens deixa ser. Al nostre país la pluja cau d’una manera erràtica, capriciosa i de manera totalment impredictible. Els pagesos s’esforcen acuclant els ulls i mirant cap al cel, intentant interpretar el vol dels ocells, la forma dels núvols o la intensitat del vent, però tot és inútil perquè la pluja fa el que vol.
Després d’uns quants dies de mullena, la Bisbal d’Empordà s’ha llevat inundada per un sol d’abril que il·lumina tots els finestrons, i els teulats de les bòbiles, i els ulls foscos de les noies. El Daró baixa ple com un riu, el pont vell de cop i volta ha cobrat vida i sembla una andròmina útil. Però el sol va i ve, els núvols l’amaguen de tant en tant, empesos per una mica de vent que commou les banderes, que fa fimbrar els cables de les grues i els cabells negres de les noies. Sota les voltes els vells parlen d’al·lèrgies mentre hi ha gent que esmorza asseguda en els bars. A Can Sans les dependentes despatxen bisbalencs de cabell d’àngel –o de massapà–, amb una disciplinada i calculada professionalitat, vigilats tothora pels amos amatents. Els joves sembla que prefereixen les taules de Can Font o de la plaça del Castell.
Els carrers recòndits, al voltant de la plaça Major, dormen encara en un son profund, del qual potser ja no es despertaran mai. El Castell alça els seus merlets contra el cel, mentre el campanar de l’església ens recorda que el temps passa, transformant la vida, els sons i les paraules. A la Bisbal la gent parla una mica com a tot arreu: els catalans com a TV3, els altres com a Tele 5 i la resta –en funció de les seves llets– fan el que poden. Dos joves, amb la pell torrada pel sol d’un altre continent, se saluden amb un «comment allez-vous?» de ressonàncies colonials.
Els núvols han estat vençuts definitivament pel vent que els escampa, o pels merlets que els continuen apuntant amb bravura. Els arbres del passeig aviat floriran, però, mentrestant, el sol es filtra sense aturador entre les branques nues, retallades i pentinades. Els nens, pastats a imatge i semblança dels seus pares, somriuen amb una ganyota de felicitat primaveral. Darrere seu, l’ombra de la Torre Bisbal ens recorda a tots un passat imperfecte, l’ombra d’un temps en què els bisbalencs van voler desafiar el cel i el bon gust.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…