Ves al contingut principal

La Bisbal d'Empordà


Més enllà d’apreciacions meteorològiques, la pluja és un element imprescindible en la configuració del país tal com el coneixem. Cada racó ha estat modelat a caprici de la pluja, que al llarg dels segles ha anat caient, amb més o menys fortuna, sobre els camps, sobre les carenes i sobre la gent. Som simplement allò que la pluja ens deixa ser. Al nostre país la pluja cau d’una manera erràtica, capriciosa i de manera totalment impredictible. Els pagesos s’esforcen acuclant els ulls i mirant cap al cel, intentant interpretar el vol dels ocells, la forma dels núvols o la intensitat del vent, però tot és inútil perquè la pluja fa el que vol.
Després d’uns quants dies de mullena, la Bisbal d’Empordà s’ha llevat inundada per un sol d’abril que il·lumina tots els finestrons, i els teulats de les bòbiles, i els ulls foscos de les noies. El Daró baixa ple com un riu, el pont vell de cop i volta ha cobrat vida i sembla una andròmina útil. Però el sol va i ve, els núvols l’amaguen de tant en tant, empesos per una mica de vent que commou les banderes, que fa fimbrar els cables de les grues i els cabells negres de les noies. Sota les voltes els vells parlen d’al·lèrgies mentre hi ha gent que esmorza asseguda en els bars. A Can Sans les dependentes despatxen bisbalencs de cabell d’àngel –o de massapà–, amb una disciplinada i calculada professionalitat, vigilats tothora pels amos amatents. Els joves sembla que prefereixen les taules de Can Font o de la plaça del Castell.
Els carrers recòndits, al voltant de la plaça Major, dormen encara en un son profund, del qual potser ja no es despertaran mai. El Castell alça els seus merlets contra el cel, mentre el campanar de l’església ens recorda que el temps passa, transformant la vida, els sons i les paraules. A la Bisbal la gent parla una mica com a tot arreu: els catalans com a TV3, els altres com a Tele 5 i la resta –en funció de les seves llets– fan el que poden. Dos joves, amb la pell torrada pel sol d’un altre continent, se saluden amb un «comment allez-vous?» de ressonàncies colonials.
Els núvols han estat vençuts definitivament pel vent que els escampa, o pels merlets que els continuen apuntant amb bravura. Els arbres del passeig aviat floriran, però, mentrestant, el sol es filtra sense aturador entre les branques nues, retallades i pentinades. Els nens, pastats a imatge i semblança dels seus pares, somriuen amb una ganyota de felicitat primaveral. Darrere seu, l’ombra de la Torre Bisbal ens recorda a tots un passat imperfecte, l’ombra d’un temps en què els bisbalencs van voler desafiar el cel i el bon gust.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…