Ves al contingut principal

La Bisbal d'Empordà


Més enllà d’apreciacions meteorològiques, la pluja és un element imprescindible en la configuració del país tal com el coneixem. Cada racó ha estat modelat a caprici de la pluja, que al llarg dels segles ha anat caient, amb més o menys fortuna, sobre els camps, sobre les carenes i sobre la gent. Som simplement allò que la pluja ens deixa ser. Al nostre país la pluja cau d’una manera erràtica, capriciosa i de manera totalment impredictible. Els pagesos s’esforcen acuclant els ulls i mirant cap al cel, intentant interpretar el vol dels ocells, la forma dels núvols o la intensitat del vent, però tot és inútil perquè la pluja fa el que vol.
Després d’uns quants dies de mullena, la Bisbal d’Empordà s’ha llevat inundada per un sol d’abril que il·lumina tots els finestrons, i els teulats de les bòbiles, i els ulls foscos de les noies. El Daró baixa ple com un riu, el pont vell de cop i volta ha cobrat vida i sembla una andròmina útil. Però el sol va i ve, els núvols l’amaguen de tant en tant, empesos per una mica de vent que commou les banderes, que fa fimbrar els cables de les grues i els cabells negres de les noies. Sota les voltes els vells parlen d’al·lèrgies mentre hi ha gent que esmorza asseguda en els bars. A Can Sans les dependentes despatxen bisbalencs de cabell d’àngel –o de massapà–, amb una disciplinada i calculada professionalitat, vigilats tothora pels amos amatents. Els joves sembla que prefereixen les taules de Can Font o de la plaça del Castell.
Els carrers recòndits, al voltant de la plaça Major, dormen encara en un son profund, del qual potser ja no es despertaran mai. El Castell alça els seus merlets contra el cel, mentre el campanar de l’església ens recorda que el temps passa, transformant la vida, els sons i les paraules. A la Bisbal la gent parla una mica com a tot arreu: els catalans com a TV3, els altres com a Tele 5 i la resta –en funció de les seves llets– fan el que poden. Dos joves, amb la pell torrada pel sol d’un altre continent, se saluden amb un «comment allez-vous?» de ressonàncies colonials.
Els núvols han estat vençuts definitivament pel vent que els escampa, o pels merlets que els continuen apuntant amb bravura. Els arbres del passeig aviat floriran, però, mentrestant, el sol es filtra sense aturador entre les branques nues, retallades i pentinades. Els nens, pastats a imatge i semblança dels seus pares, somriuen amb una ganyota de felicitat primaveral. Darrere seu, l’ombra de la Torre Bisbal ens recorda a tots un passat imperfecte, l’ombra d’un temps en què els bisbalencs van voler desafiar el cel i el bon gust.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…