Ves al contingut principal

Els nostres morts

Les ciutats generoses cuiden els seus morts, sobretot els morts il·lustres. Girona és una ciutat que dedica els seus carrers a recordar-los, amb monuments que els enalteixen, amb plaques que recorden el seu pas –a vegades fugaç– per una causa determinada, i amb làpides d’homenatge. El seu record s’utilitza per anomenar col·legis, instituts, biblioteques, auditoris, sales i museus. Girona sap reconèixer l’aportació decisiva dels que han anat forjant la història de la ciutat.
Però els morts, morts estan, i generalment acaben amb els seus ossos en el cementiri. La majoria dels nostres morts il·lustres ja fa molts anys que descansen en la pau del cementiri vell, al capdavall del carrer del Carme, criant malves o alimentant cucs. El cementiri és un servei municipal, regit per normes dictades pel consistori, que no són arbitràries i que tothom coneix. Els funcionaris que les apliquen, són funcionaris rectes, que fan la seva feina escrupolosament. Els nínxols, les criptes i les tombes en general, només poden ser utilitzades durant un temps determinat, i quan s’acaba aquest termini, la família ha de renovar la llicència, i si no ho fa, els ossos passen a la fossa comuna. Tot és a dreta llei, just i necessari, però a vegades es donen casos excepcionals que la ciutat hauria de tenir en compte. No pot ser que després de tants esforços per cuidar de la memòria, per evitar que segons qui caigui precisament en la fossa comuna de la història, tot acabi inevitablement en l’oblit. Si aquesta ciutat és una ciutat on val la pena viure, és perquè hi ha hagut gironins anònims que han evitat aquest oblit. L’Ajuntament de Girona hauria de ser sensible en aquests casos i arbitrar mecanismes per conservar uns determinats nínxols “històrics”, i que no tornés a passar el que ja ha passat en algun cas deplorable.
Els funcionaris han de continuar fent la seva feina escrupolosament, però no hem d’oblidar que els scrupulus, en la seva accepció llatina, són aquelles pedretes punxegudes que ens entren a les sabates i que ens obliguen a caminar guerxo. Girona no es pot permetre el luxe de caminar guerxo, deixant que ciutadans molt il·lustres acabin a la fossa comuna, per una simple qüestió de taxes municipals.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …