Ves al contingut principal

Els nostres morts

Les ciutats generoses cuiden els seus morts, sobretot els morts il·lustres. Girona és una ciutat que dedica els seus carrers a recordar-los, amb monuments que els enalteixen, amb plaques que recorden el seu pas –a vegades fugaç– per una causa determinada, i amb làpides d’homenatge. El seu record s’utilitza per anomenar col·legis, instituts, biblioteques, auditoris, sales i museus. Girona sap reconèixer l’aportació decisiva dels que han anat forjant la història de la ciutat.
Però els morts, morts estan, i generalment acaben amb els seus ossos en el cementiri. La majoria dels nostres morts il·lustres ja fa molts anys que descansen en la pau del cementiri vell, al capdavall del carrer del Carme, criant malves o alimentant cucs. El cementiri és un servei municipal, regit per normes dictades pel consistori, que no són arbitràries i que tothom coneix. Els funcionaris que les apliquen, són funcionaris rectes, que fan la seva feina escrupolosament. Els nínxols, les criptes i les tombes en general, només poden ser utilitzades durant un temps determinat, i quan s’acaba aquest termini, la família ha de renovar la llicència, i si no ho fa, els ossos passen a la fossa comuna. Tot és a dreta llei, just i necessari, però a vegades es donen casos excepcionals que la ciutat hauria de tenir en compte. No pot ser que després de tants esforços per cuidar de la memòria, per evitar que segons qui caigui precisament en la fossa comuna de la història, tot acabi inevitablement en l’oblit. Si aquesta ciutat és una ciutat on val la pena viure, és perquè hi ha hagut gironins anònims que han evitat aquest oblit. L’Ajuntament de Girona hauria de ser sensible en aquests casos i arbitrar mecanismes per conservar uns determinats nínxols “històrics”, i que no tornés a passar el que ja ha passat en algun cas deplorable.
Els funcionaris han de continuar fent la seva feina escrupolosament, però no hem d’oblidar que els scrupulus, en la seva accepció llatina, són aquelles pedretes punxegudes que ens entren a les sabates i que ens obliguen a caminar guerxo. Girona no es pot permetre el luxe de caminar guerxo, deixant que ciutadans molt il·lustres acabin a la fossa comuna, per una simple qüestió de taxes municipals.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…