Ves al contingut principal

Els nostres morts

Les ciutats generoses cuiden els seus morts, sobretot els morts il·lustres. Girona és una ciutat que dedica els seus carrers a recordar-los, amb monuments que els enalteixen, amb plaques que recorden el seu pas –a vegades fugaç– per una causa determinada, i amb làpides d’homenatge. El seu record s’utilitza per anomenar col·legis, instituts, biblioteques, auditoris, sales i museus. Girona sap reconèixer l’aportació decisiva dels que han anat forjant la història de la ciutat.
Però els morts, morts estan, i generalment acaben amb els seus ossos en el cementiri. La majoria dels nostres morts il·lustres ja fa molts anys que descansen en la pau del cementiri vell, al capdavall del carrer del Carme, criant malves o alimentant cucs. El cementiri és un servei municipal, regit per normes dictades pel consistori, que no són arbitràries i que tothom coneix. Els funcionaris que les apliquen, són funcionaris rectes, que fan la seva feina escrupolosament. Els nínxols, les criptes i les tombes en general, només poden ser utilitzades durant un temps determinat, i quan s’acaba aquest termini, la família ha de renovar la llicència, i si no ho fa, els ossos passen a la fossa comuna. Tot és a dreta llei, just i necessari, però a vegades es donen casos excepcionals que la ciutat hauria de tenir en compte. No pot ser que després de tants esforços per cuidar de la memòria, per evitar que segons qui caigui precisament en la fossa comuna de la història, tot acabi inevitablement en l’oblit. Si aquesta ciutat és una ciutat on val la pena viure, és perquè hi ha hagut gironins anònims que han evitat aquest oblit. L’Ajuntament de Girona hauria de ser sensible en aquests casos i arbitrar mecanismes per conservar uns determinats nínxols “històrics”, i que no tornés a passar el que ja ha passat en algun cas deplorable.
Els funcionaris han de continuar fent la seva feina escrupolosament, però no hem d’oblidar que els scrupulus, en la seva accepció llatina, són aquelles pedretes punxegudes que ens entren a les sabates i que ens obliguen a caminar guerxo. Girona no es pot permetre el luxe de caminar guerxo, deixant que ciutadans molt il·lustres acabin a la fossa comuna, per una simple qüestió de taxes municipals.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…