Ves al contingut principal

Can Cardina

Sobre els camps de Campllong, cau la pluja amb una indiferència gairebé impudorosa, alliberant energies insospitades que la memòria havia acumulat al llarg dels anys, tot esperant temps millors. El paisatge ordenat i plàcid, és com una mena de plana delicada, conreada des de fa més de mil anys per pagesos adusts, que han mirat des de sempre el cel amb ulls inquiets i que toquen de peus a terra amb tota la fermesa que permet la llei de la gravetat. Els pagesos sempre han respectat les lleis de la naturalesa.
Entre l’església de Sant Andreu Salou i els murs abandonats de can Cardina, es precipiten les gotes de pluja que cauen dels núvols. En dies com avui, els pagesos no podien llegir el pas del temps en els rellotges de sol, però ara tant li fa, perquè les hores són només un impuls digital, que sorgeix d’una pila amb cor de mercuri i que es perd irremissiblement darrere d’un automòbil que passa veloç. Els pagesos de Campllong sempre han pensat –igual que Giacometti– que realitat vol dir “aquí, ara”. No hi ha abans ni després, ni dreta ni esquerra, ni mal que cent anys duri. Els anys a Campllong passen de cent en cent i els pagesos queden. Els núvols són només un accident fugaç, un agregat de diminutes gotes d’aigua, l’executor testamentari d’una llei fonamental de la natura. Els pagesos queden i els núvols passen. Els murs de les cases s’alcen, es mantenen durant un temps i després cauen, com els de can Cardina, i s’engrunen amb la remor de les campanes d’alguna església propera.
Sembla ser que Miquel Servet, poc abans de morir en la foguera, va dir: «em cremaran, però això només és un fet, seguirem discutint en l’eternitat». A Campllong l’eternitat és un tros de terra, sota la pluja o sota el sol, amb dos pagesos –com a mínim– discutint per la posició d’una fita. Els pagesos saben el que nosaltres no sabem: que no tenim res i que és la terra la que ens té. Sobre els camps de Campllong és l’eternitat la que cau sobre un paisatge amarat de pluja.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…