Ves al contingut principal

Can Cardina

Sobre els camps de Campllong, cau la pluja amb una indiferència gairebé impudorosa, alliberant energies insospitades que la memòria havia acumulat al llarg dels anys, tot esperant temps millors. El paisatge ordenat i plàcid, és com una mena de plana delicada, conreada des de fa més de mil anys per pagesos adusts, que han mirat des de sempre el cel amb ulls inquiets i que toquen de peus a terra amb tota la fermesa que permet la llei de la gravetat. Els pagesos sempre han respectat les lleis de la naturalesa.
Entre l’església de Sant Andreu Salou i els murs abandonats de can Cardina, es precipiten les gotes de pluja que cauen dels núvols. En dies com avui, els pagesos no podien llegir el pas del temps en els rellotges de sol, però ara tant li fa, perquè les hores són només un impuls digital, que sorgeix d’una pila amb cor de mercuri i que es perd irremissiblement darrere d’un automòbil que passa veloç. Els pagesos de Campllong sempre han pensat –igual que Giacometti– que realitat vol dir “aquí, ara”. No hi ha abans ni després, ni dreta ni esquerra, ni mal que cent anys duri. Els anys a Campllong passen de cent en cent i els pagesos queden. Els núvols són només un accident fugaç, un agregat de diminutes gotes d’aigua, l’executor testamentari d’una llei fonamental de la natura. Els pagesos queden i els núvols passen. Els murs de les cases s’alcen, es mantenen durant un temps i després cauen, com els de can Cardina, i s’engrunen amb la remor de les campanes d’alguna església propera.
Sembla ser que Miquel Servet, poc abans de morir en la foguera, va dir: «em cremaran, però això només és un fet, seguirem discutint en l’eternitat». A Campllong l’eternitat és un tros de terra, sota la pluja o sota el sol, amb dos pagesos –com a mínim– discutint per la posició d’una fita. Els pagesos saben el que nosaltres no sabem: que no tenim res i que és la terra la que ens té. Sobre els camps de Campllong és l’eternitat la que cau sobre un paisatge amarat de pluja.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…