Ves al contingut principal

Retorn a la Jonquera

Diuen que rectificar és de savis, però no sempre és fàcil, perquè un no és savi i la realitat és obstinada. La Jonquera és un poble de frontera, palplantat al bell mig d’un pas obligat i concorregut, castigat pels avatars de la història i per la deixadesa de l’estat espanyol que l’ha oblidat com si fos al cul del món. Però la Jonquera és un poble obstinat i sempre ha sabut sortir-se’n amb la seva. Això sí, dedicant sempre els seus esforços al monocultiu, primer de la gestió de duanes i ara al servei dels camioners.
La Jonquera va patir un sotrac fort l’any 1993 amb la supressió de les duanes entre els membres de la Unió Europea, però els jonquerencs aviat van saber trobar la manera de guanyar-se la vida de nou i ara el poble, lluny d’haver perdut empenta, n’ha guanyat i força. La Jonquera és un poble pròsper, però el problema és que no ha pogut canviar la seva façana. Totes les instal·lacions duaneres, abandonades o semiabandonades, donen un aspecte fantasmagòric a un indret que és porta d’entrada i de sortida del nostre país. Malgrat tot, darrere d’aquest trist panorama, encara hi ha un poble que vol viure i que viu bé, un poble alegre i orfeònic on no hi falta de res. Encapçalats per un alcalde afable i dialogant, han arribat a tenir el que altres viles no poden ni somiar. La Jonquera és un dels pocs pobles –de tres mil habitants– que es pot permetre el luxe de pagar els llibres a tots els seus alumnes de primària i de secundària, que manté una biblioteca i una guarderia, un centre cívic i una escola de música amb més de seixanta alumnes. Però els jonquerencs, a més, també cuiden la memòria històrica i ara estan construint un museu dedicat a l’exili, als exilis. Ells que el van viure en primera fila no estan disposats a oblidar-ho i, sobretot, no estan disposats a continuar vivint en aquest exili de la realitat on els ha condemnat una societat en decadència. La Jonquera és un poble de pas i els jonquerencs saben una cosa important que la resta només intuïm: que les partences no compten i que només els retorns mereixen una llàgrima.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…