Ves al contingut principal

Retorn a la Jonquera

Diuen que rectificar és de savis, però no sempre és fàcil, perquè un no és savi i la realitat és obstinada. La Jonquera és un poble de frontera, palplantat al bell mig d’un pas obligat i concorregut, castigat pels avatars de la història i per la deixadesa de l’estat espanyol que l’ha oblidat com si fos al cul del món. Però la Jonquera és un poble obstinat i sempre ha sabut sortir-se’n amb la seva. Això sí, dedicant sempre els seus esforços al monocultiu, primer de la gestió de duanes i ara al servei dels camioners.
La Jonquera va patir un sotrac fort l’any 1993 amb la supressió de les duanes entre els membres de la Unió Europea, però els jonquerencs aviat van saber trobar la manera de guanyar-se la vida de nou i ara el poble, lluny d’haver perdut empenta, n’ha guanyat i força. La Jonquera és un poble pròsper, però el problema és que no ha pogut canviar la seva façana. Totes les instal·lacions duaneres, abandonades o semiabandonades, donen un aspecte fantasmagòric a un indret que és porta d’entrada i de sortida del nostre país. Malgrat tot, darrere d’aquest trist panorama, encara hi ha un poble que vol viure i que viu bé, un poble alegre i orfeònic on no hi falta de res. Encapçalats per un alcalde afable i dialogant, han arribat a tenir el que altres viles no poden ni somiar. La Jonquera és un dels pocs pobles –de tres mil habitants– que es pot permetre el luxe de pagar els llibres a tots els seus alumnes de primària i de secundària, que manté una biblioteca i una guarderia, un centre cívic i una escola de música amb més de seixanta alumnes. Però els jonquerencs, a més, també cuiden la memòria històrica i ara estan construint un museu dedicat a l’exili, als exilis. Ells que el van viure en primera fila no estan disposats a oblidar-ho i, sobretot, no estan disposats a continuar vivint en aquest exili de la realitat on els ha condemnat una societat en decadència. La Jonquera és un poble de pas i els jonquerencs saben una cosa important que la resta només intuïm: que les partences no compten i que només els retorns mereixen una llàgrima.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…