Ves al contingut principal

Que verda que era la vall d’Osor


Hi havia una vegada una vall carregada d’història, terra de castanyers i de truites de riu, de treballadors de la mineria i de pescadors de canya. La gent de la plana no sap el que és viure entre muntanyes, el sol no es veu fins a mig matí i es pon a mitja tarda. Res no és completament recte i la llunyania es mesura en funció de l’altura en relació al fons de la vall. Com deia Chesterton, des de la vall es veuen grans coses i en canvi, des dels cims, tot es veu petit. La gent de la plana té una tendència irrefrenable a pujar fins al capdamunt de les carenes per poder contemplar el paisatge, un paisatge on tot és petit, infinitament petit.
La gent d’Osor viu en un poble clos, que fa olor de fusta cremada i pedra humida. Els carrers exhibeixen amb orgull els motius, gairebé orònims, de les cases: can Nen, can Santa, can Fumera, can Xiquet, ca la Beya. Els nens juguen abrigats vora el pont, mentre les dones esperen el seu torn a la perruqueria. Una oca immòbil vigila els ànecs, com si fossin forasters sospitosos, que van amunt i avall, incansablement, sota els desmais de la riera i pels corredors que hi menen. Una cabina telefònica, de quan encara hi havia cabines telefòniques, fa guàrdia al costat d’un rètol de la Hispano Hilariense, que els osorencs farien bé en guardar en el museu de la vila, i d’un grapat de bústies de tots colors dels disseminats. Els carrers d’Osor, cap al tard, es desdibuixen darrere el fum de les xemeneies, com una boira baixa que no gosa pujar més amunt dels teulats, ni més enllà de l’església. La gent entra i surt dels portals, i em mira amb desconfiança, com si fos un ànec de ciutat, saben que aviat emprendré el vol i els deixaré de nou en la seva vall; saben que aviat es pondrà el sol i es farà fosc novament sobre la torre de Recs i el pont de la Noguerola es fondrà entre tenebres. La gent de la plana no sabem el que és viure entre muntanyes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…