Ves al contingut principal

Que verda que era la vall d’Osor


Hi havia una vegada una vall carregada d’història, terra de castanyers i de truites de riu, de treballadors de la mineria i de pescadors de canya. La gent de la plana no sap el que és viure entre muntanyes, el sol no es veu fins a mig matí i es pon a mitja tarda. Res no és completament recte i la llunyania es mesura en funció de l’altura en relació al fons de la vall. Com deia Chesterton, des de la vall es veuen grans coses i en canvi, des dels cims, tot es veu petit. La gent de la plana té una tendència irrefrenable a pujar fins al capdamunt de les carenes per poder contemplar el paisatge, un paisatge on tot és petit, infinitament petit.
La gent d’Osor viu en un poble clos, que fa olor de fusta cremada i pedra humida. Els carrers exhibeixen amb orgull els motius, gairebé orònims, de les cases: can Nen, can Santa, can Fumera, can Xiquet, ca la Beya. Els nens juguen abrigats vora el pont, mentre les dones esperen el seu torn a la perruqueria. Una oca immòbil vigila els ànecs, com si fossin forasters sospitosos, que van amunt i avall, incansablement, sota els desmais de la riera i pels corredors que hi menen. Una cabina telefònica, de quan encara hi havia cabines telefòniques, fa guàrdia al costat d’un rètol de la Hispano Hilariense, que els osorencs farien bé en guardar en el museu de la vila, i d’un grapat de bústies de tots colors dels disseminats. Els carrers d’Osor, cap al tard, es desdibuixen darrere el fum de les xemeneies, com una boira baixa que no gosa pujar més amunt dels teulats, ni més enllà de l’església. La gent entra i surt dels portals, i em mira amb desconfiança, com si fos un ànec de ciutat, saben que aviat emprendré el vol i els deixaré de nou en la seva vall; saben que aviat es pondrà el sol i es farà fosc novament sobre la torre de Recs i el pont de la Noguerola es fondrà entre tenebres. La gent de la plana no sabem el que és viure entre muntanyes.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…