Ves al contingut principal

Olot, cent anys

El concepte de vila té ressonàncies rurals, les viles fan olor de fusta cremada, de ceba cuita i d’eternitat. Dormen un son profund, del qual només es desperten per la festa major o els dies de mercat, entre les boires matutines i els crits de les pageses. Una vila és un món reduït, apamat i plàcid, rodejat de muntanyes bucòliques i de paisatges rústics. Els seus habitants miren cap al cel amb recança i caminen amb el cap cot, sota la protecció relativa d’una boina o d’una barretina.
Olot és una ciutat jove, tot just fa cent anys que els olotins van passar de la condició de vilatans al títol sempre preuat de ciutadans. S’ho va guanyar a pols, a força de fabricar gèneres de punt, llonganisses, fuets i sants. La santedat fou un bon negoci per als olotins durant molt de temps fins que el concili Vaticà II, amb els seus aires de renovació, va fer minvar dràsticament les comandes. De cop i volta el catolicisme va tenir un atac de bon gust i les esglésies van abandonar els seus santets de guix pintat en un racó de les sagristies. Però els olotins –com a bons catalans– es van saber espavilar esprement al màxim la pedra tosca per fer-ne pans, iogurts o el que fos, i convertint Olot en la capital d’un comarca pròspera i fotogènica. Si el que diuen és veritat i resulta que tota ciutat és un estat d’ànim, la història d’Olot en els darrers anys segur que no és la crònica d’una decepció, ni d’una frustració, ni d’un desencís; Olot és un concepte modern, una ciutat amb futur, un mot ras i curt que ha fet fortuna en els mots encreuats i que és sinònim de seriositat i d’eficàcia. L’ala solitària que llueix en el seu escut és el símbol d’una ciutat que, en els darrers cent anys, ha sabut volar sobre l’horitzó ondulat dels seus volcans i entre els replecs sinuosos de les barretines d’antany. Cent anys són tota una vida i una mica més, però per als olotins no han estat res, només un sospir, l’inici d’una llarga i fecunda història.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…