Ves al contingut principal

La ràdio i els paràsits

Fins a finals dels anys cinquanta, la ràdio era un aparell imprescindible, que es penjava d’una lleixa alta i del qual sorgien les melodies i les veus de l’època. Aquells grans aparells dels nostres avis es van empetitir amb l’arribada dels transistors, mentre els televisors es feien cada vegada més grans i passaven a ocupar el lloc central en les sales d’estar de les famílies. La ràdio semblava un mitjà en decadència, destinat a desaparèixer, arrossegat per la força gravitatòria de la televisió i el cinema. Però no ha estat així, almenys en el nostre país. La ràdio, ja sigui en les cadenes nacionals com en les locals, s’ha professionalitzat i ha arribat a tenir una audiència i un prestigi envejables.
Bona part d’aquest èxit al nostre país es deu a la Cadena Ser, que en un moment donat de la nostra història, va saber estar en el seu lloc defensant uns valors que són de tots. La Ser és hereva de les emissores d’Unión Radio, a la qual pertanyien Ràdio Barcelona i Ràdio Girona, la famosa EAJ-38 de la Francina Boris, d’en Joan Viñas, l’Enric Casademont i en Jaume Teixidor.
Però la ràdio marca els minuts i les hores de la vida i ha sabut trobar un tempo particular que, més enllà de disquisicions polítiques, la fa imprescindible des de molts punts de vista. Per exemple, les retransmissions esportives que t’enganxen pel ritme trepidant dels locutors, les tertúlies que semblen més civilitzades i, sobretot, el contacte de tu a tu i en temps real amb l’actualitat, converteix la ràdio en una eina indispensable a l’hora d’aquirir les experiències quotidianes que ens permeten fer-nos sentir a tots plegats pertanyents a una mateixa comunitat. Amb la ràdio, principalment de nit, encara podem somiar. És una veu que ens parla directament a l’orella i que, al contrari que la televisió, ens fa arribar el seu missatge just fins allà on ha d’arribar. Indubtablement la ràdio és un mitjà superior en molts aspectes a la televisió, ho demostra el fet que els paràsits –a la caixa tonta– a més de sentir-los també es veuen.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…