Ves al contingut principal

Flaçà: 39,9

Una vegada en Josep Pla, baixant del tren gros a Flaçà, va sentir que el país feia olor de primavera, però ara Flaçà és un poble escampat per la plana, sense ordre ni concert, i més aviat fa olor de desgavell. L’antiga carretera de la Bisbal i la via del tren de França són els únics eixos que vertebren el municipi. El riu queda molt lluny i la vida, en general, passa de llarg. Només uns coloms, entre ametllers florits, semblen voler quedar-se en aquest poble de pas, en terra de ningú, entre el Gironès i l’Empordà.
L’estació de Flaçà ens anuncia, a través d’una placa metàl·lica, que el poble està a 39,9 metres sobre el nivell del mar. És l’única informació fiable que es pot trobar passejant pel poble. El progrés va arribar a Flaçà en ferrocarril el 20 de gener de 1878, però des d’aleshores sembla com si els flaçanencs i la Renfe s’hagin volgut dedicar a altres coses de més profit, i la placa ovalada de l’Instituto Geografico és l’únic que ha resistit el pas dels anys i les reformes arquitectòniques. Els vells passegen les seves xacres per la plaça del Carrilet, entre els cotxes dels forasters, que aparquen allà on poden, mentre la vida passa amb la rutinària monotonia de sempre. La fàbrica de paper va exhalant bafarades de vapor i l’església dorm en un somni rural gairebé impossible; rodejada de casetes de pessebre amagades de la resta del poble, com si tinguessin por del progrés urbanístic, d’un poble que avança com un melanoma. Darrere l’església, d’origen romànic, un pedaç de pòrtland sembla presagiar el pitjor. Una dona neteja el carrer amb una escombra de bruc i uns gossos de cacera borden d’ofici darrera d’un reixat.
Molts anys després que en Pla baixés d’aquell tren, en Matthew Tree va deixar escrit –tot passant per Flaçà– que la urbanització d’aquest poble semblava feta per un arquitecte cec. Tan cec com a mínim com aquell Joan Coll i Bonet, un pobre flaçanenc invident que vivia de pouar aigua, donant voltes com un ase tots els dies de la seva vida.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…