Ves al contingut principal

Flaçà: 39,9

Una vegada en Josep Pla, baixant del tren gros a Flaçà, va sentir que el país feia olor de primavera, però ara Flaçà és un poble escampat per la plana, sense ordre ni concert, i més aviat fa olor de desgavell. L’antiga carretera de la Bisbal i la via del tren de França són els únics eixos que vertebren el municipi. El riu queda molt lluny i la vida, en general, passa de llarg. Només uns coloms, entre ametllers florits, semblen voler quedar-se en aquest poble de pas, en terra de ningú, entre el Gironès i l’Empordà.
L’estació de Flaçà ens anuncia, a través d’una placa metàl·lica, que el poble està a 39,9 metres sobre el nivell del mar. És l’única informació fiable que es pot trobar passejant pel poble. El progrés va arribar a Flaçà en ferrocarril el 20 de gener de 1878, però des d’aleshores sembla com si els flaçanencs i la Renfe s’hagin volgut dedicar a altres coses de més profit, i la placa ovalada de l’Instituto Geografico és l’únic que ha resistit el pas dels anys i les reformes arquitectòniques. Els vells passegen les seves xacres per la plaça del Carrilet, entre els cotxes dels forasters, que aparquen allà on poden, mentre la vida passa amb la rutinària monotonia de sempre. La fàbrica de paper va exhalant bafarades de vapor i l’església dorm en un somni rural gairebé impossible; rodejada de casetes de pessebre amagades de la resta del poble, com si tinguessin por del progrés urbanístic, d’un poble que avança com un melanoma. Darrere l’església, d’origen romànic, un pedaç de pòrtland sembla presagiar el pitjor. Una dona neteja el carrer amb una escombra de bruc i uns gossos de cacera borden d’ofici darrera d’un reixat.
Molts anys després que en Pla baixés d’aquell tren, en Matthew Tree va deixar escrit –tot passant per Flaçà– que la urbanització d’aquest poble semblava feta per un arquitecte cec. Tan cec com a mínim com aquell Joan Coll i Bonet, un pobre flaçanenc invident que vivia de pouar aigua, donant voltes com un ase tots els dies de la seva vida.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…