Ves al contingut principal

Flaçà: 39,9

Una vegada en Josep Pla, baixant del tren gros a Flaçà, va sentir que el país feia olor de primavera, però ara Flaçà és un poble escampat per la plana, sense ordre ni concert, i més aviat fa olor de desgavell. L’antiga carretera de la Bisbal i la via del tren de França són els únics eixos que vertebren el municipi. El riu queda molt lluny i la vida, en general, passa de llarg. Només uns coloms, entre ametllers florits, semblen voler quedar-se en aquest poble de pas, en terra de ningú, entre el Gironès i l’Empordà.
L’estació de Flaçà ens anuncia, a través d’una placa metàl·lica, que el poble està a 39,9 metres sobre el nivell del mar. És l’única informació fiable que es pot trobar passejant pel poble. El progrés va arribar a Flaçà en ferrocarril el 20 de gener de 1878, però des d’aleshores sembla com si els flaçanencs i la Renfe s’hagin volgut dedicar a altres coses de més profit, i la placa ovalada de l’Instituto Geografico és l’únic que ha resistit el pas dels anys i les reformes arquitectòniques. Els vells passegen les seves xacres per la plaça del Carrilet, entre els cotxes dels forasters, que aparquen allà on poden, mentre la vida passa amb la rutinària monotonia de sempre. La fàbrica de paper va exhalant bafarades de vapor i l’església dorm en un somni rural gairebé impossible; rodejada de casetes de pessebre amagades de la resta del poble, com si tinguessin por del progrés urbanístic, d’un poble que avança com un melanoma. Darrere l’església, d’origen romànic, un pedaç de pòrtland sembla presagiar el pitjor. Una dona neteja el carrer amb una escombra de bruc i uns gossos de cacera borden d’ofici darrera d’un reixat.
Molts anys després que en Pla baixés d’aquell tren, en Matthew Tree va deixar escrit –tot passant per Flaçà– que la urbanització d’aquest poble semblava feta per un arquitecte cec. Tan cec com a mínim com aquell Joan Coll i Bonet, un pobre flaçanenc invident que vivia de pouar aigua, donant voltes com un ase tots els dies de la seva vida.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …