Ves al contingut principal

El dia de la hipocresia

El divendres 9 de març de 2007, a les 7 de la tarda, el senyor Enric Millo i la senyora Concepció Veray van encapçalar una concentració històrica a la plaça del Vi de Girona. Era probablement la primera vegada que l’ultradreta gironina gosava manifestar-se públicament desde la darrera visita de Franco a la ciutat dels quatre rius. Diuen que de la seva boca es van sentir frases enaltint la democràcia i la llibertat. La resta de ciutadans hauriem d’estar contents que, arribats a aquest punt de la història, finalment ells, que no han cregut mai ni en una cosa ni en l’altra, ara per fi trobin oportú rendir-se a les evidències. Però aquest no és el cas.
El senyor Millo i la senyora Veray simplement segueixen fil per randa una estratègia filofeixista, dissenyada pels caps pensants del partit polític del qual estan a sou, destinada a fer trontollar el govern democràtic d’Espanya. Va ser curiós constatar que els únics gironins que realment van fer cas de la quadrilla de nostàlgics de l’antic règim, foren un altre grup de joves radicals que vociferaven contra l’Estat Espanyol. És probable que els independentistes hagin trobat un filó inesgotable en aquesta actitud dels fanàtics de la unitat d’Espanya. Jo mateix vaig dubtar durant uns instants si havia d’ajuntar-me amb els de l’estelada, però el cor finalment va fer cas del cap que li demanava sortir per cames d’aquella trampa, que el senyor Millo i la senyora Veray ens havien preparat tan minuciosament.
Hi ha dies en què un simplement no ha de sortir de casa, ja arribarà el dia d’anar a votar i jo, ben segur, que exerciré el meu vot i no serà a favor del PP. Només faltaria que gent com el senyor Millo i la senyora Veray ens haguessin de governar de nou! Estic convençut que a la resta d’Espanya hi ha molta gent que creu encara en la democràcia i en la llibertat i que tampoc els votarà. D’això es tracta i de res més. Les seves mentides i la seva hipocresia seran sempre –tal com deia Gustave Thibon– un homenatge permanent a la veritat i a la virtut.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…