Ves al contingut principal

El dia de la hipocresia

El divendres 9 de març de 2007, a les 7 de la tarda, el senyor Enric Millo i la senyora Concepció Veray van encapçalar una concentració històrica a la plaça del Vi de Girona. Era probablement la primera vegada que l’ultradreta gironina gosava manifestar-se públicament desde la darrera visita de Franco a la ciutat dels quatre rius. Diuen que de la seva boca es van sentir frases enaltint la democràcia i la llibertat. La resta de ciutadans hauriem d’estar contents que, arribats a aquest punt de la història, finalment ells, que no han cregut mai ni en una cosa ni en l’altra, ara per fi trobin oportú rendir-se a les evidències. Però aquest no és el cas.
El senyor Millo i la senyora Veray simplement segueixen fil per randa una estratègia filofeixista, dissenyada pels caps pensants del partit polític del qual estan a sou, destinada a fer trontollar el govern democràtic d’Espanya. Va ser curiós constatar que els únics gironins que realment van fer cas de la quadrilla de nostàlgics de l’antic règim, foren un altre grup de joves radicals que vociferaven contra l’Estat Espanyol. És probable que els independentistes hagin trobat un filó inesgotable en aquesta actitud dels fanàtics de la unitat d’Espanya. Jo mateix vaig dubtar durant uns instants si havia d’ajuntar-me amb els de l’estelada, però el cor finalment va fer cas del cap que li demanava sortir per cames d’aquella trampa, que el senyor Millo i la senyora Veray ens havien preparat tan minuciosament.
Hi ha dies en què un simplement no ha de sortir de casa, ja arribarà el dia d’anar a votar i jo, ben segur, que exerciré el meu vot i no serà a favor del PP. Només faltaria que gent com el senyor Millo i la senyora Veray ens haguessin de governar de nou! Estic convençut que a la resta d’Espanya hi ha molta gent que creu encara en la democràcia i en la llibertat i que tampoc els votarà. D’això es tracta i de res més. Les seves mentides i la seva hipocresia seran sempre –tal com deia Gustave Thibon– un homenatge permanent a la veritat i a la virtut.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…