Ves al contingut principal

El dia de la hipocresia

El divendres 9 de març de 2007, a les 7 de la tarda, el senyor Enric Millo i la senyora Concepció Veray van encapçalar una concentració històrica a la plaça del Vi de Girona. Era probablement la primera vegada que l’ultradreta gironina gosava manifestar-se públicament desde la darrera visita de Franco a la ciutat dels quatre rius. Diuen que de la seva boca es van sentir frases enaltint la democràcia i la llibertat. La resta de ciutadans hauriem d’estar contents que, arribats a aquest punt de la història, finalment ells, que no han cregut mai ni en una cosa ni en l’altra, ara per fi trobin oportú rendir-se a les evidències. Però aquest no és el cas.
El senyor Millo i la senyora Veray simplement segueixen fil per randa una estratègia filofeixista, dissenyada pels caps pensants del partit polític del qual estan a sou, destinada a fer trontollar el govern democràtic d’Espanya. Va ser curiós constatar que els únics gironins que realment van fer cas de la quadrilla de nostàlgics de l’antic règim, foren un altre grup de joves radicals que vociferaven contra l’Estat Espanyol. És probable que els independentistes hagin trobat un filó inesgotable en aquesta actitud dels fanàtics de la unitat d’Espanya. Jo mateix vaig dubtar durant uns instants si havia d’ajuntar-me amb els de l’estelada, però el cor finalment va fer cas del cap que li demanava sortir per cames d’aquella trampa, que el senyor Millo i la senyora Veray ens havien preparat tan minuciosament.
Hi ha dies en què un simplement no ha de sortir de casa, ja arribarà el dia d’anar a votar i jo, ben segur, que exerciré el meu vot i no serà a favor del PP. Només faltaria que gent com el senyor Millo i la senyora Veray ens haguessin de governar de nou! Estic convençut que a la resta d’Espanya hi ha molta gent que creu encara en la democràcia i en la llibertat i que tampoc els votarà. D’això es tracta i de res més. Les seves mentides i la seva hipocresia seran sempre –tal com deia Gustave Thibon– un homenatge permanent a la veritat i a la virtut.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…