Ves al contingut principal

Carles Puigdemont


La Devesa, de nit, projecta ombres insospitades. És com una mena de bosc urbà, rodejat d’automòbils que el circumden en la llunyania. Només el fru-fru cansat de les fulles sota els peus trenca l’harmonia, gairebé el silenci total que la Devesa guarda en el seu cor. Sortint de l’auditori t’esperes una ciutat ansiosa, disposada a empassar-s’ho tot, però et trobes amb la Devesa. L’auditori és una de les obres emblemàtiques, i de les més costoses, dels últims governs de la ciutat i és el lloc escollit pel candidat de CiU a l’alcaldia de Girona per presentar el seu programa.
Sota un serrell esbarriat hi habita en Carles Puigdemont, agent cultural, periodista de vocació, polític per decantació i gironí d’adopció. En Carles té l’habilitat de riure per sota el nas. Això, dit d’aquesta manera, pot semblar una obvietat esfereïdora, però en el seu cas és la marca de fàbrica. Potser hi ajuda una vella cicatriu que li travessa el llavi superior, una cicatriu que molts intentarien amagar sota l’espessor d’un bigoti o entre els replecs d’una barba. Però no, en Carles va nu de cara i quan el veus venir, ja de lluny veus el seu somriure, mig burleta, mig comprensiu, com de qui et diu: «jo ho sé tot de tu, però no et preocupis que no diré res, tot quedarà entre nosaltres, que per això som amics».
En Carles Puigdemont, al contrari del que molts poden pensar, no ha arribat a la política per casualitat, sinó de causalitat en causalitat. No sé si arribarà a ser alcalde, perquè no depèn d’ell, ni de mi, depèn d’una tirallonga de possibilitats que ara per ara és impossible de preveure. Tot és possible, la cursa la pot guanyar qualsevol, fins i tot en Carles Puigdemont. El cas és que n’hi ha uns quants que li porten avantatge. Haurà de córrer molt, però altres coses s’han vist; en la política com en l’esport, es qüestió de superació, de vèncer obstacles i d’anar més enllà. El contrari seria deixar-ho tot a la supuració, però en Carles sap que amb els del PP no hi podrà comptar mai.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…